Aquests dies fa anys, molts, vaig perdre, no, no la vaig perdre, perquè mai la vaig poder conèixer directament, millor em van arrabassar la possibilitat de conèixer a la meva àvia Conxita.
Va esser en els bombardejos sobre la població civil de Barcelona de l’any 1938, en plena guerra civil, generada des dels sectors més conservadors i reaccionaris de la península contra la república legalment establerta, fent servir el feixisme com ideologia, la religió catòlica, apostòlica i romana com justificació moral i l’exèrcit com a braç armat per restablir un model de societat on les seves prebendes històricament injustes seguissin essent.
Amb això, van aconseguir destruir la república i instaurar el seu propi estat de benefici, sustentat per l’església putrefacta. (No parlo ni parlaré de religió, ja que és una opció personal. Sí ho faig de l’església, ja que és una estructura de poder i control social), un exercit constituït per comandaments facciosos i tropa famolenca d’arreu de la península camperola, i per un sindicat/partit, el Movimiento Nacional, generat a partir de falange, requetès i oportunistes sàdics sense escrúpols.
Aquesta fastigosa realitat es va perllongar per 4 dècades, és a dir quasi dues generacions, acabant amb la mort biològica del mal nascut dictador. En aquest període a part d’actes d’absolut sadisme, menyspreu a la vida humana i la seva dignitat, es va promoure un càncer social que encara avui persisteix, que es concreta en la idea, la convicció que l’estat és quelcom que està per sobre de les persones.
Això, encara avui, en la nostra quotidianitat perdura, permetent que moltes persones per acció i/o omissió de responsabilitat pròpia acceptin com a bo, com a vàlid, que hi hagi judicis polítics, que els dissidents ideològics siguin perseguits i/o titllats de rars o antisistema, que no hi hagi llibertat de gènere, que els desequilibris socials siguin acceptats, que es permeti l’aristocràcia i les seves prebendes, que l’estranger, i més si és d’un altre color o religió, sigui un perill…
Una cosa generada i perpetuada en dues generacions només pot resoldre’s amb una decidida política educativa, basada en la veritat respecte dels fets d’abans i ara, en la igualtat entre totes i tots sempre i arreu, en la justícia per tothom i en igualtat de valoració i aplicació tenint en compte que culpes de fa 40 anys encara generen estralls avui.
Cal tenir solidaritat vers els que hi són i també els que no hi són. La seva pèrdua, va esser molt més que biològica, molt més que un instant…, va tenir i té conseqüències que és important superar d’una vegada per totes. Però no per oblit, sinó per consciència del que mai es pot, s’ha de fer.
ROBERT SAVÉ és mirasolenc i simpatitzant de la CUP Sant Cugat
GOVERNA'T 
Deixa un comentari