Semblarà contradictori proposi estar a tres llocs a la vegada en una societat que està perdent la capacitat d’atenció i en la qual fem mans i mànigues per allunyar-nos de la immediatesa, la multitasca i el consum ràpid. Sallent, Sant Cugat i Yohmor. Però és que els nostres actes del dia a dia sovint deixen petja més enllà del què sembla aparentment. De fet, hi ha moments en què és particularment fàcil resseguir el fil que ens uneix a les inconformistes que no acceptem que el món només tingui una forma possible, imposada. I que necessàriament hagi de ser desigual.
Aquest cap de setmana vinent Revoltes de la Terra tornaran a ser notícia amb una trobada diversa que reclama un futur pel Bages i una alternativa a l’explotació extractiva insostenible del territori que provoquen les mines de potassa de Súria i Sallent. I per què en parlem aquí?
El que pretén aquest moviment és donar un tomb a les lluites ambientals i visualitzar que el que lluitem al nostre país deixa rastre i lliga el nostre futur al de moltes altres persones del planeta. L’any passat Revoltes ja va fer la seva primera convocatòria contra la fàbrica de Lotte al Baix Camp. Enguany, volen continuar assenyalant Iberpotash: una empresa comprada per la israeliana ICL Iberia l’any 1998 que opera aquestes mines per la producció de fertilitzants. Aquest fet va implicar la privatització d’una activitat estratègica clau, hipotecant el territori i definint un model de relació entre administració i sector privat clàssic del capitalisme d’amiguets.
La denúncia que fan plataformes locals com Prou Sal és que des de l’inici de l’explotació de les mines de Sallent i Súria no s’ha pagat pels costos ambientals que causa l’activitat al territori i que l’empresa utilitza els treballadors com a hostatges a la vegada que se’ls posa en risc. Un fet que s’ha pogut constatar amb els múltiples accidents, alguns fatals, dels darrers anys.
Respecte l’impacte ambiental, actualment hi ha més de 40 milions de tones dels residus salins de l’activitat acumulades entre els diversos abocaments i que s’amplien dia rere dia amb 8.000 tones més. Aquests residus són els responsables de la salinització dels aqüífers, de les fonts i del propi riu Llobregat. Per això una sentència penal de 2014 va exigir a ICL executar un pla de restauració que retornés la qualitat ambiental a la prèvia a l’inici de l’activitat. La resposta: un pla a 50 anys vista que té tots els números de ser paper mullat i en el que l’acció de la Generalitat com a padrina de l’empresa és clau, trencant així l’imperatiu ambiental de “qui contamina, paga”.
Ens fan cedir així com a ciutadania, a través de la Generalitat, al xantatge per 1.100 llocs de treball, posant a disposició tota la infraestructura pública per a una empresa privada. Per exemple, amb els diners de la factura de l’aigua paguem la restauració i dessalinització dels aqüífers, així com part de les obres del col·lector de salmorres que hauria de servir per poder abocar els nous residus generats al mar i que, a més, consumirà l’equivalent a 2 vegades el consum d’aigua de la ciutat de Manresa. Al seu torn, FGC també permet l’ús exclusiu gratuït de la via de Sallent a Manresa a l’empresa, en un lloc amb escassedat crònica de transport públic.
Però no és només que la Generalitat, i els múltiples governs de torn, hagin estat opacs amb les negociacions i s’hagin sotmès als interessos d’aquesta empresa. ICL no és una empresa qualsevol: es tracta d’un actiu econòmic estratègic per a Israel que opera com a agent industrial clau per la comercialització del fòsfor blanc. I aquest fet no és menor.
El fòsfor blanc és un producte militar que l’exèrcit sionista ha utilitzat a la franja de Gaza i al Líban en la guerra actual contra població civil, fins i tot en zones densament poblades, el que és un crim de guerra. Un dels darrers casos denunciat per Human Rights Watch ha estat a Yohmor, al sud del Líban, a principis de març. Per això, permetre que es continuï avalant que empreses com ICL Iberia estiguin determinant el futur del nostre territori mentre al seu torn fan campanyes com la d’“Apadrina un soldat” durant els atacs a la Franja de Gaza és validar implícitament la necessària xarxa de suports a l’Estat d’Israel en el genocidi del poble palestí. Si ICL pot fer aquestes destrosses impunement als Països Catalans… què no estaran fent allà a on més difícilment arriba l’escrutini públic?
I aquí és on entra Sant Cugat. Tenim un govern local que s’entesta a blanquejar l’Estat sionista i participa del silenci mediàtic cap a la realitat del que està passant. És més, aquest dissabte organitza un acte sota el paraigües discursiu de la multiculturalitat, el diàleg i la cohesió social, convidant a un sol ponent que, casualment, en els darrers mesos ha negat reiteradament el genocidi. Per això cal fer esquerda al discurs monolític que “no hi ha alternativa” al món que tenim. Amb la lluita persistent del bagencs s’ha aconseguit que a Manresa organitzacions clau de la ciutat com el Kursaal, la FUB o la UPC hagin trencat relacions amb ICL. Han demostrat que pressionar serveix per deixar aïllat a qui destrueix el territori i comet crims de guerra.
És fonamental fer pública la denúncia i confrontar les estructures del desastre. Sigui aquest cap de setmana o la resta de dies de l’any, prenguem exemple també a Sant Cugat. Pot semblar que alçar la veu és poc amb tot el que està passant. Però trobar-nos és el primer pas. Convertir la ràbia i la impotència en un punt de trobada ens permet veure que en moltes problemàtiques actuals, com aquesta, la lluita sindical, la internacionalista i l’ambiental se sumen i es multipliquen. Que participar a les mobilitzacions al Bages, seguir insistint en a les nostres ciutats perquè no es deixi de parlar de Palestina, organitzar-nos sindicalment i seguir convençudes que la humanitat té un destí millor del que ens volen fer creure, és remar en una mateixa direcció. Com deien els zapatistes, un no (a ICL), pot ser molts sís.
Roc Padró és militant de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari