“Un cop més…” és l’opinió de Robert Savé

El dia 21 d’abril, a la revista Qcom de l’àmbit agroalimentari estatal, es va publicar una notícia editorial amb el títol “Què podria passar al nostre país d’aquí a 50 anys sense les persones immigrants?” (l).

Penso amb tota la modèstia, que és un bon article, que mostra informació i una línia d’opinió, en la que solament introduiré unes petites consideracions, que poden ser tingudes en compte o no, en la part d’aquest fenomen lligat al sector agroalimentari.

Està clar, que l’alimentació és salut individual i col·lectiva en contribuir, a més de la disponibilitat i ingesta d’aliments, a constituir funcionalment i estructuralment el paisatge (població, treball, economia, cultura, medi ambient…).

Ras i curt, la definició de salut de l’OMS de 1946, ratificat el 1948, que la descriu com “un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties”.

Per tant, ser el nombre suficient de població, vingui d’on vingui, més enllà de valoracions econòmiques a petita (el moviment dels diners, i el treball en un territori) o gran escala (impostos, prestacions, IPC…), genera salut social i ambiental, al fer viu al territori, i en el agroalimentari, a més, que permet la generació d’aliments directes o processats.

Aquest simple concepte d’estar viu, inclou d’altres com funcionalisme, empatia, solidaritat, compromís, justícia, igualtat, per ser realment resilient.

Tanmateix, aquest no apareix per si sol, sense més, ja que es basa en la combinació, de coexistència i convivència de diferents persones, cultures, religions, coneixements, anhels…

Per tant, és necessari generar objectius comuns vers esperances compartides, que es concretin en un present i futurs feliços.

No és un repte fàcil, però si ens en volem sortir amb èxit, com a persones i país ens cal.

El primer, com deia Manuel de Pedrolo (Cal protestar, fins i tot quan no serveixi de res. 2000. Edicions el Jonc. ISBN 84-930587-2-6), és acceptar que les condicions en què vivim els diferents individus dins la societat, fins a tot d’acord amb les lleis i normes de convivència, no són les mateixes.

També que cada cap social, grup, classe…, té diferents dinamismes, fins i tot per assolir objectius comuns. Aquí, Pedrolo, fa una magnífica imatge gràfica, descrivint la societat no com una bassa, sinó com un corrent, en què les diferents capes d’aigua estratificada va a diferents velocitats, mostrant distints quimismes, turbulències, terboleses, temperatures…, però totes, conformen el riu, que té com a objectiu arribar al mar.

És clau fer de la diversitat, riquesa i força, i d’igual manera de la particularitat del país, signe d’identitat per tothom.

La llengua ho és pels que ja hi som, i ha de ser-ho, sense imposició, pels que venen i vindran. Cal fer-ho de la mateixa manera que els àrabs, amb el que vam conviure o ser durant vuit segles de la nostra història, descrivien la manera d’influir, de ser en els altres, “cal ser suaus com l’aigua per penetrar ben al fons”.

Aquest procés no es fa per llei, ni per imposició, ni en un ara mateix, cal ajudar a mantenir com som, des del nostre convenciment, també en elles i ells, assumint, les seves particularitats, que també han de ser de tothom.

Per tot aquest procés és important la formació pel treball, junt amb l’educació social, en un nou paradigma, el de voler ser el que som amb altres, i fer-ho evolucionant amb ells, com una sola societat.

D’aquí a cinquanta anys serem diferents o no serem, simplement, la lògica i el sentit comú ens ho indiquen, i la història ho corrobora.

A més, cal pensar i reconèixer, que aquesta transició / integració com societat ja l’hem fet altres vegades, només cal preguntar-nos d’on venim.

Tanmateix, es va fer a una altra velocitat, i un inferior nivell d’incertesa. Ara, hi ha molta energia en el sistema, per tant, el repte és fer el que sabem, això sí, considerant aquesta variable, el temps, i una constant, la solidaritat entre tots.