«Antifeixisme i lluites culturals. La Montserrat de Juli González» és l’opinió d’Antonio Ontañón

Al museu d’art contemporani  (Stedelikj museum) de la ciutat d’Amsterdam podem contemplar la famosa escultura de Juli González “La Montserrat” de 1937. Aquesta obra  es va fer per l’Exposició Internacional de Paris de l’estiu de 1937 en la qual el Pavelló de la República Espanyola en plena guerra exhibia per primera vegada el Gernika de Picasso i un grapat d’obres excepcionals de Miró, Calder, Alberto Sánchez, Horacio Ferrer i d’altres artistes avantguardistes en un edifici racionalista de Josep Lluís Sert. El conjunt de les obres d’aquest pavelló posava clarament la cultura republicana (amb una representació molt alta d’artistes catalans) al davant de la cultura europea perquè representava l’essència de l’objectiu de l’avantguarda: la unió d’uns llenguatges plàstics experimentals amb un contingut ètic i polític d’esquerres.  L’art d’avantguarda està al servei de la transformació cultural del poble i ja no és un luxe de les classes altes, sinó una eina de transformació política i social. I en aquell moment històric tan fosc, la tasca més urgent era la lluita contra el feixisme, que  havia desfermat una horrible guerra contra el poble que des del primer moment es va presentar com un genocidi.

L’escultura de Juli Gonzalez és emocionant. Una pagesa representada amb planxes de ferro soldades entre sí (element fonamental del nou llenguatge escultòric)  amb el mocador al cap, sosté en el  braç esquerre una criatura petita en el seu cabàs. La mà dreta, al costat del cos, empunya una falç. El cap alt. El gest segur. La força serena concentrada en fer servir la falç quan convingui davant l’enemic.  Poques obres mostren millor l’actitud de resistència contra el feixisme. Sense crits, ni escarafalls, amb una determinació serena en una lluita en la qual no  pensa cedir ni un centímetre ni de la seva terra ni de la seva dignitat ni de la seva llibertat.

No estem als anys trenta, no obstant això…

Per sort no estem als anys trenta, però tenim una sèrie d’elements generals a Europa  que ens recorden aquella època i que no s’esmenten gaire. Crec que bàsicament són tres: la  importància decreixent de la vida humana,  la por als canvis socials i la crisi política i econòmica de les nostres democràcies.

La vida humana cada cop és menys important perquè  ens hem acostumat i hem normalitzat  les xifres de morts a la Mediterrània. També estem normalitzant les xifres de morts a la guerra d’Ucraïna. Evidentment sempre, des de la visió conservadora, els morts són els “altres” no som “nosaltres”.  Però la normalització de la mort i el tracte degradant cap als “altres” (siguin subsaharians, o víctimes de la guerra) sempre pot ser un pas previ cap a l’extensió d’aquestes polítiques a la resta de la població. La guerra genocida de Franco en el territori peninsular estava precedida de la guerra genocida de Franco a l’Àfrica i feia servir mètodes molt semblants (mètodes que també va assajar en la repressió de la revolta asturiana de 1934)

Les democràcies liberals occidentals estan mostrant una gran debilitat per contenir l’auge de les extremes dretes. L’èxit de Giorgia Meloni a Itàlia és molt preocupant.  La suma de crisis com a mínim des de 2008 ha deixat al descobert  la  radicalitat amb la qual el capital i els governs carreguen tot el pes d’aquestes crisis econòmiques contra les classes mitjanes i treballadores.   La corrupció generalitzada de l’Espanya del Partit Popular és percebuda no tant com una qüestió de delictes concrets sinó com un problema generat pel mateix sistema democràtic.  De la mateixa manera,  la corrupció de la Monarquia espanyola  és percebuda amb ràbia continguda però també amb una manifesta resignació.  L’empobriment de les classes populars junt amb la inflació i la carestia generen molta por i una tendència a buscar solucions autoritàries.

 Un element absolutament clau en l’ascens històric de les extremes dretes és que siguin capaces de capitalitzar políticament el malestar i la por de la població. I això és independent de si les causes d’aquest malestar i aquesta por són reals o inventades.

Les extremes dretes donen molta importància a allò que denominen “guerra cultural” que no és altra cosa que la por al canvi social que suposa la crítica al patriarcat des del feminisme, la multiculturalitat  entesa com un atac i una amenaça de destrucció de les arrels cristianes d’Europa i de l’eurocentrisme. Però també, en el cas espanyol, és molt important per a ells la por a la revisió dels crims franquistes i l’afirmació a sang i foc de la unitat de la pàtria fent de l’anticatalanisme un dels eixos del seu discurs.

La por al cos…

Per tant, tenim  la por, que és el sentiment fonamental sobre el qual es construeix l’extrema dreta. La por de l’home blanc, espanyol, catòlic, de dretes, heterosexual, monàrquic,  anticatalà,  de classe mitjana o alta, gran o jove, amb estudis o sense que pensa que  amb la dictadura  no es vivia tan malament, que les feministes exageren i els ataquen, que tampoc s’ha robat tant i que Puigdemont hauria d’ estar a la presó tota la vida.  Aquest home té por, però sobretot sap que pot fer servir la por dels altres per les seves finalitats polítiques.

Aquest home durant la transició política i els governs successius del PP i el PSOE tenia un perfil discret. No cridava gaire. Estava satisfet. De fet, la transició política s’havia fet a la seva mida i no li havia ocasionat cap molèstia. Més aviat al contrari. Amb les mobilitzacions del 2011 dels indignats va començar a arrufar el nas perquè semblava que alguna cosa se l’escapava de les mans. Cada cop semblava que les feministes, les noves esquerres i  els independentistes tenien més poder  Però va arribar-hi un moment important: el discurs del Rei el 3 d’octubre de 2017.  El llenguatge d’aquell discurs va fer saltar pels aires qualsevol dels acords o consensos de la transició. Fora totes les caretes. No va ser un discurs conciliador. Va ser el discurs del “A por ellos”.  Va ser el discurs de la legitimació de la violència contra  els polítics catalans i contra  la gent de Catalunya (més de dos milions i mig de ciutadans) que va anar a votar a un referèndum democràtic.  Va ser un discurs autoritari, d’extrema dreta que va trobar en els tribunals de justícia unes orelles molt receptives. La imatge més clara és la de Vox exercint l’acusació popular en el Tribunal Suprem en el judici pel Procés.   De fet, a Espanya  (cosa singular a tota Europa),  les mateixes institucions de l’Estat  han fet una enorme propaganda gratuïta a Vox abans dels seus triomfs electorals el 2019: més de cinquanta diputats al Congrés dels Diputats.  La Monarquia i la Judicatura dues de les institucions de l’Estat que vénen directament del franquisme sense cap canvi substancial han estat les dues institucions que més han fet pel desenvolupament de l’extrema dreta a l’Estat.

I això anirà a més. De moment Vox ja governa a una comunitat autònoma de la mà del PP, però donades les circumstàncies socials i polítiques, el seu poder augmentarà.

Es pot fer guerra amb la cultura?

Un dels objectius fonamentals de l’extrema dreta és la denominada “guerra cultural”. El seu discurs econòmic contra les grans corporacions i contra el “buròcrates de Brussel·les” és el de la típica dreta populista,  hipòcrita i perfectament assumible per altres actors de la dreta com el PP, però en la  “guerra cultural” va més enllà que el PP.  Aquesta guerra es fa contra tres enemics: el col·lectiu LGTBI, els immigrants i els independentistes. Segons les seves idees els primers pretenen mitjançant la ideologia de gènere acabar amb la dona, la maternitat i la família tradicional. Ho va dir d’una manera perfecta Giorgia Meloni a Marbella aquest setembre poc abans de ser primera ministra a Itàlia.  Per aquesta finalitat, diu Meloni,  el col·lectiu LGTBI ha organitzat un fosc lobby de pressió política que ha de ser destruït. D’altra banda, les fronteres insegures permeten el pas d’una allau d’immigrants que posen en risc no només els llocs de treballs sinó la supervivència de la mateixa civilització cristiana.  Per últim, a Espanya la figura de l’independentista català  amb el seu caràcter sibil·lí, resilient, egoista i traïdor representa la ruptura de la sacrosanta unitat de la Patria exaltada fins al paroxisme pel franquisme.  

La novetat en el discurs polític de l’extrema dreta és que no té cap problema per afirmar que combatre aquests enemics va per davant dels drets bàsics de les persones, va per davant de la democràcia, va per davant dels drets humans o dels tractats internacionals. De la mateixa manera que el Jutge Llarena no ha respectat els drets fonamentals dels condemnats en el judici del Procés, l’extrema dreta no té vergonya d’afirmar que si governa retallarà els drets humans dels seus enemics.   Evidentment, es basen en mentides, però això és secundari.  Tenen molt clara la necessitat de fixar i definir enemics molt fàcils de reconèixer i plantejar la seva destrucció com a prioritat absoluta. En aquest sentit, sí que copien al feixisme clàssic dels anys 30 en la seva obsessió pels jueus o els bolxevics. 

La importància crucial és la de fixar un marc mental, un imaginari tangible i mobilitzar des de sota a les masses per aconseguir eliminar físicament aquests objectius.

Aquest marc mental, aquest imaginari està basat en mentides evidents, però com he dit abans, això és secundari. Estem a l’època de la postveritat, Donald Trump continua negant la legitimitat de les eleccions guanyades per  Biden,  va organitzar un cop d’estat per no deixar el poder i de moment, lluny d’estar a la presó, es prepara per tornar a presentar-se a les properes presidencials.   

Què hem de fer?

Explicar la veritat no és suficient.  Ningú als EUA pensava que Donald Trump arribaria a la presidència, però ho va fer, i això ha donat molta força a l’extrema dreta internacional. Desvelar les seves mentides és important, però tampoc és suficient. No prendre seriosament l’amenaça que implica ara l’extrema dreta és un error.  Si com a Itàlia  es permet que capitalitzi el malestar, el disgust, el descontentament, i no te davant un mur de contenció democràtic, a Espanya guanyaran moltes eleccions o arribaran al poder  amb governs del PP.  Els cordons sanitaris també són rellevants, però no suficients. En el cas del PP més que un cordó sanitari és una catifa vermella la que posa davant Vox.  Alguns  intel·lectuals espanyols de la dreta nacionalista radical com Fernando Savater ja preparen el terreny per a una possible victòria a Espanya de l’extrema dreta quan   comparen els ministres podemites amb els de Georgia Meloni.  Per tant, no ens queda més remei que combatre el feixisme, com sempre, però ara més.

S’ha de guanyar la guerra cultural i la de la propaganda.  Dels tres objectius que detectem en la seva lluita: la feminista, l’immigrant i l’independentista s’ha de fer tres barricades, tres sistemes de defensa impossibles  d’enderrocar.  Amb la raó i la veritat, la democràcia i la justícia hem de construir murs de contenció a l’allau de l’extrema dreta.  Amb imaginació.  Amb campanyes municipals de xerrades, debats, amb l’hegemonia visual de l’espai públic, amb els mitjans de comunicació al nostre abast o amb la creació de nous mitjans.  Amb la creació de consensos socials a favor d’aquests tres elements amb la participació de totes les associacions culturals i socials progressistes.  Hem d’atacar els seus dimonis amb l’afirmació dels nostres valors.: el valor de la crítica al patriarcat, el valor dels processos de descolonització i la solidaritat amb els immigrants,  el valor del dret a l’autodeterminació de les nacions sense estat, el valor de la sostenibilitat…  En aquest sentit, els ajuntaments,  les corporacions locals, tenen un paper molt important per la seva proximitat als ciutadans i els seus recursos d’infraestructures culturals.     Perquè  com deia el poeta “la poesia es un arma cargada de futuro” i no es pot gestionar la cultura com si fos una cosa bona per naturalesa però neutra en els seus continguts polítics. Hi ha cultura de dretes i d’esquerres. Cultura que és pur entreteniment i afirmació dels valors dominants. Cultura que és perfectament prescindible. Els ajuntaments progressistes  han de ser agència de canvi i transformació i no parar d’activar la ciutadania en el sentit de defensar els valors socials i democràtics implícits en les tres figures esmentades.  L’antifeixisme s’ha de plantejar la cultura, l’activisme cultural, com una eina de canvi fonamental des de tots els fronts i llenguatges possibles: l’espai públic, els museus, les institucions culturals,  les biblioteques, els teatres i cinemes, les publicacions i produccions audiovisuals. Aquesta politització de la cultura, aquesta cultura transformadora serà  la que guanyi la “guerra cultural”.

Com la Montserrat de Juli González hem de tenir la força, la serenitat i la valentia de resistir i vèncer l’extrema dreta.

Antonio Ontañón és historiador i crític d’art, i militant de la CUP Sant Cugat

Aquesta columna apareix primer a elcugatenc.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Website Built with WordPress.com.

Up ↑