Sort que acabava el 22 de maig
Deu anys, dos lustres. El temps passa i les efemèrides s’acumulen. Algunes, però, les recordem d’una manera més nítida o amb una estima especial. Recordo perfectament com, uns dies després de tot plegat, algú va dir que “sort que la campanya tenia punt i final”. I recordo també pensar que, si la cosa s’allargava, no arribàvem. Potser el pas del temps, i el fet que ara ja sabem el desenllaç, ens fa perdre l’objectivitat. Però la realitat que recordo haver viscut és que aquell 2011 era el nostre moment.
A les primeres municipals en què ens havíem presentat ja havíem obtingut un resultat digne, però allò no era suficient per tenir representació a l’ajuntament. A la CUP hi havia un grapat de gent que feia anys que picava pedra a Sant Cugat, sense aquell pòsit la història segur que hauria anat diferent. Però aquell 2011 a l’ambient es respirava sobiranisme -amb el cicle iniciat amb les consultes populars sobre la independència i després d’aquell 11 de setembre on vam veure més estelades juntes de les que havíem vist fins llavors- i la crisi econòmica iniciada el 2008 feia temps que causava estralls. Nosaltres sempre havíem dit -i pintat en moltes parets- “Independència i Socialisme”, i ara aquell binomi per nosaltres indestriable cada cop tenia més acceptació.
Les campanyes electorals engresquen, això és així. I tenir un objectiu clar, amb una data clara per a l’examen final, anima molta gent que no sempre té temps o motivació per dedicar temps a la política. Aquella campanya va començar, per nosaltres, molts mesos abans de les eleccions. I, indefectiblement, va començar amb un procés participatiu en què vam estar mesos debatent sobre la nostra ciutat i que es van traduir en un document de 125 propostes que duia per subtítol “Som diferents i estem impacients. Uns dies després de presentar-lo vaig assistir a un acte al claustre del monestir on intervenien persones de partits “d’esquerres” amb representació local. Al torn d’intervencions (on, evidentment, hi va haver “no tant preguntes com reflexions”) un dels assistents es va aixecar i, brandant el tríptic on havíem resumit les propostes de la CUP, va dir “esto si que es de izquierdas de verdad”. Aquell dia no va fer falta sopar.
I se’ns anava afegint gent. Ara suposo que ja no passa res per dir que el 2007 les persones implicades en la CUP de Sant Cugat, entre les quals jo encara no hi figurava, cabien en una taula que respectava les mesures covid pel que fa al nombre de comensals. A principis de 2011, però, cada cop érem més i la sensació era que ho teníem tot de cara per aconseguir aquell 5%. El lema de campanya així ho deia: Despertem Sant Cugat. Ara és l’hora.
Però, és clar, res estava fet. Amb el Terra Dolça com a oficina-magatzem, aquella primavera no vam parar de fer actes, presentar propostes, encartellar, i de difondre la idea per terra, mar i aire. A mesura que s’acostava la data de l’examen, els nervis augmentaven. I si no entrem? un 5% és molta gent, eh? Més de 1500 persones! I el diumenge 22 de maig un amic, responent per enèsima vegada a la meva pregunta “en traurem un, oi?”, em va respondre: “un mínim”.
2346 vots i un 7,76% després, l’11 de juny de 2011 es constituïa el ple municipal. A fora hi havia desenes d’indignats aportant caliu a la cosa. El Guim i jo vam arribar a l’ajuntament i vam intentar accedir a la zona reservada per membres del ple, familiars i convidats. Una regidora de CiU ens va dir que no podíem entrar, que allò estava reservat. Pensava que érem indignats.
Ignasi Bea és militant i ex-regidor de la CUP Sant Cugat
GOVERNA'T 
Deixa un comentari