«Un conte» és l’opinió de Robert Savé

Hi havia un país, ni gran ni petit, ni maco ni lleig, ni pobre ni molt pobre, en el que hi vivien uns individus treballadors i de bon caràcter que, quasi en exclusivitat, mostraven bel·ligerància en temes de territorialitat.

Per viure, els hi és imprescindible l’aire per poder desenvolupar el seu metabolisme, el qual és inspirat i expulsat rítmicament, en un procés anomenat respiració.

Al llarg de la història hi ha hagut molts intents científics, menys científics i estúpids de tractar de trencar aquesta dependència amb l’aire i els seus components, sense gens d’èxit.
Amb els anys, un fenomen que es feia d’una manera natural, sense controls de cap mena, va anar esdevenint un procés complex, ja que l’activitat de determinats processos productius l’embruten i contaminen, el qual fa que aquest s’hagi de rentar per poder esser utilitzat sense conseqüències, especialment per la salut.

Primer s’ho feien ells mateixos, després van anar associant-se en aquesta funció, i finalment es va encarregar aquesta tasca a empreses potents i solvents, ja que el problema era gran i la solució difícil.

Tècnicament, semblava que s’havia trobat la solució de rentar el que estava brut, tot i que potser hauria estat millor no embrutar el que ja estava net. Però amb el temps, la filosofia d’empresa va dificultar la disponibilitat d’aire net per a tothom i sempre, degut als preus.
Ai els preus! Aquest concepte que assigna un valor monetari numèric a una mercaderia o servei, i que està regulat pel mercat, regulat o no.

Donat que l’aire, és de tothom, és lliure, imprevisible en la seva localització i composició en contaminants, el seu cost és zero i, per tant, els costos han d’estar inequívocament associats al procés de neteja, potser caldria ponderar el cost per la funció social, per la responsabilitat en embrutar-lo i l’ús que se’n faci.

Com que no es posaven d’acord, hi havia casos de baixa respiració i anòxia associada, generant-se importants problemes de salut.

Tant era així, que es va plantejar fer pública la gestió de tot el cicle de l’aire, per assegurar una bona respiració universal exempta de negoci, cosa que va generar debats encesos i solucions molt difícils, ja que les empreses argumentaven que els hi calia recuperar les inversions i distribuir beneficis entre els seus membres, és a dir, els hi calia seguir fent negoci amb un bé universal i bàsic pel funcionalisme social.

Debats i estira i arrosa que encara avui duren i que fan que en les sales de plens municipals, als vespres, quan tot és fosc, s’escoltin encesos debats i terrorífics crits de “Deixeu de respirar, l’aire és nostre!”

Vet a qui un gos, vet a qui un gat, el conte ja s’ha acabat.

Bé, com a conte és molt dolent, però això que és una història mal explicada, és una terrible realitat en el cas de l’aigua, element clau per la vida, la qual és escassa i més que ho serà degut al canvi climàtic, i a que la seva gestió i distribució està en mans privades, regulada pel mercat com un element més de consum.
Segurament hem perdut el nord, però estem a temps i cal recuperar el control del que és públic. Ens hi juguem diners, però ens hi va la vida.

Vet a qui un gos, vet aquí un gat, el conte ja s’ha acabat

ROBERT SAVÉ és mirasolenc i simpatitzant de la CUP Sant Cugat