És fàcil imaginar com seria una cultura emancipadora en el sentit d’alliberament personal i social, en el sentit d’ajudar a la transformació individual i social. Podem començar amb la via negativa i dir que no és gens emancipador (més aviat el contrari) un tipus de cultura que pensi en les persones en termes d’espectadors passius, de consumidors, de gent cansada, angoixada per mil problemes, que no vol pensar i que només vol evasió, entreteniment i superficialitat. Ja sabem que menystenir la intel·ligència del públic no ha fet mai plegar a cap empresa cultural… A vegades tenim dies dolents i ens sentim d’aquesta manera. Busquem a la cultura una mena de fugida que ens transporti a altres mons molt allunyats del nostre. I està bé, però no pot ser aquesta la definició general de la cultura que volem perquè és evident que aquest tipus de cultura, la que tant parla d’empreses culturals, d’emprenedoria i de números de vendes i d’assistència només fa que reforçar allò que volem superar: l’espectacle, el conformisme, la mercaderia, el capitalisme dels signes i l’alienació.
Si provem amb una via més positiva, quines característiques hauria de tenir una cultura emancipadora? Crec que com a mínim hauria de tenir aquests trets: experimental, popular, crítica y productora.
Experimental: la cultura i els seus agents no és poden conformar amb la repetició de fórmules d’èxit. Han d’arriscar-se, buscar, experimentar amb nous formats, nous continguts, nous mitjans que connectin millor amb el present en transformació. Sense caure en nous fetitxismes tecnològics i partint de la idea de posar en qüestió permanent el rol que cada u té en la relació amb la cultura.
Popular: Gratuïta o no cara, accessible, transparent. Que trenqui les barreres entre alta cultura i cultura popular no per la via de la vulgarització i la banalitat, sinó per la via de l’accés, l’educació, el rigor… La contribució a l’emancipació vindrà tant de les formes més senzilles de cultura popular com de les més sofisticades reflexions filosòfiques. Tothom hauria de poder moure’s en aquests àmbits interconnectats.
Crítica: La cultura emancipadora hauria de posar en qüestió els mecanismes de control i reproducció del poder en totes les seves vessants: la família, l’escola, el treball, el món econòmic i judicial… La cultura pot ajudar a transformar la realitat en la mesura en què també i abans ens transforma a nosaltres mateixos, la nostra manera de veure i entendre el món i per tant la nostra manera d’actuar en ell.
Productora: La idea del públic espectador com una massa amorfa i passiva ja ha passat a la història. Ja no pot haver-hi la diferència entre un “artista” (o un intel·lectual) que sap moltes coses i un públic ignorant. La mateixa evolució dels millors aspectes de l’educació i la cultura contemporànies ens porta a pensar la cultura com a intercanvis d’experiència i coneixement entre iguals. En un determinat moment unes persones faran el paper de productors i altres d’espectadors, però aquest paper s’ha de poder intercanviar constantment, sense dirigismes ni paternalismes. Per aquest motiu els gestors de les administracions i de les institucions culturals haurien de posar molt més èmfasi en el mecanismes de producció i intercanvi cultural i no tant en l’exhibició.
La cultura entesa com a emancipació hauria d’estar al centre de les polítiques de les organitzacions polítiques que busquen una transformació social real. Pràcticament mai és d’aquesta manera. Més aviat al contrari. Sempre queda en darrer terme en un espai confús d’improvisació i falta d’idees clares, confiant quasi sempre a gestors i polítics amb molt poca preparació en aquest camp i que es conformen amb una mínima afluència de públic als actes convocats.
Els resultats de les polítiques culturals emancipadores o almenys no consumistes no són immediats, però en aquells llocs en els quals s’han dut a terme s’ha pogut constatar les seves potencialitats.
Un petit exemple d’aquest concepte de cultura com a element transformador i crític i sobre el qual he insistit molt a les diferents reunions en les quals he estat present com a representant del grup municipal Cup-pc és el cinema. L’empresa que gestionava les quatre sales de cinema del Teatre Auditori no ha renovat el contracta d’exhibició. Per tant les dues sales superiors es convertiran en la tan demanada sala polivalent (si tots els condicionants tècnics arriben a bon port) i les dues sales inferiors quedaran com a sales de cinema per al municipi. En aquestes dues sales tenim la gran oportunitat d’organitzar una programació de cinema realment interessant des d’una perspectiva cultural allunyada dels grans èxits del cinema comercial nord-americà. Una programació que com a mínim pugui tenir tres branques: primer cicles de cinema clàssic, en segon lloc, una selecció dels films més interessants dels festivals de cinema internacionals, i en tercer lloc les re-estrenes dels autors contemporanis més importants. Sense perdre de vista una aposta decidida per les creacions del cinema català en la seva versió més jove i experimental.
A Sant Cugat del Vallès tenim l’oportunitat de donar un nou impuls a la cultura crítica a partir de les eleccions municipals del 26 maig del 2019
GOVERNA'T 
Deixa un comentari