Habitar. Acció per la qual entenem el fet de viure habitualment en un mateix lloc. Acció també i necessàriament, lligada a l’habitatge; vaja, aquelles quatre parets que ens fan de llar. Quatre parets a les que –es comenta i és vox populi– en algun paperet molt important d’aquest Estat s’hi diu que hi tenim dret. I què significa tenir dret a alguna cosa? Què és un dret? És quelcom legítim de tenir o exercir, que ens pertany als humans per justícia i per supervivència. És la facultat per fer o exigir legítimament tot allò que, i aquí ve l’important, la llei o l’autoritat estableix en favor nostre, les persones. Així mateix, és quelcom del que se n’ha d’evitar la vulneració o violació. I doncs, arribats a aquest punt, hauríem d’entendre que el dret a l’habitatge ha d’estar relacionat forçosament amb l’exercici legítim d’habitar una llar en condicions. És a dir, tenir un fàcil accés en tant que hi ha una oferta raonable al territori, en quantitat d’immobles i pel que fa als preus; tenir la possibilitat d’arrelar i estabilitzar el propi projecte de vida amb una durada d’anys considerable; i, bàsicament, no estar supeditat als vaivens del mercat.
Ara bé, de tot allò dit, algun d’aquests elements es dóna avui dia a Sant Cugat o arreu del territori? No. La resposta és clara, contundent i preocupant. Insistim constantment en parlar de ‘dret a l’habitatge’ com si fos quelcom donat, com si existís de la mateixa forma que existeixen altres drets –que poc a poc es van privatitzant i deixant de ser drets– com ara la sanitat o l’educació públiques. El primer pas per revertir la situació que vivim respecte l’accés a l’habitatge és col·locar correctament i objectiva l’anàlisi de la situació. I és que l’habitatge avui dia no exerceix com a dret legítim de les persones. És un objecte més d’intercanvi en el mercat, un producte que beneficia econòmicament a qui n’és el propietari i del qual se n’espera rendibilitat –valor de canvi– i no pas condicions de viabilitat per a la vida humana –valor d’ús– o, almenys, no sembla una prioritat.
I què ens ha dut fins aquí? El cas santcugatenc és força revelador i, al cap i a la fi, no difereix de les lògiques que el mercat imposa arreu del món. Hem viscut governats per la dreta liberal durant tants i tants anys que el creixement exponencial generat a nivell urbanístic en tan poc temps està tenint conseqüències desastroses en el present. La mentalitat convergent a l’hora de fer ciutat és la d’un promotor urbanístic que concep i actua per al mercat, subjectant l’urbanisme sencer al valor de canvi. No és casualitat, doncs, que ens haguem trobat amb cartells anunciant promocions amb un vergonyant “El luxe és poder-hi viure”. Així doncs, a Sant Cugat ens trobem amb una vida urbana, una vida de barri, força malmesa i present només en alguns pocs indrets. Això és perquè el planejament del govern no s’interessa per crear dinàmiques veïnals sinó només per generar conjunts d’immobles que es puguin vendre tot vestint la ciutat de verd urbà i, per tant, encarint-la encara més.
Aquest model està donant l’esquena a milers i milers de santcugatencs. Pot semblar, més pel tòpic que per la realitat, que vivim en una ciutat on la majoria tenen alts nivells d’ingressos –i en una part és així– però, Sant Cugat està al capdavant de les ciutats més desiguals de l’Estat. Segons dades del Baròmetre Inclusiu de 2017, més de 10.300 persones (un 11,4%) es troben en situació de forta necessitat econòmica i no poden fer front a les despeses bàsiques com el pagament de l’habitatge, subministraments bàsics o la compra de béns de primera necessitat. D’aquest total, un 56,5% treballen. Val a dir, que més de la meitat dels santcugatencs pobres tenen feina i en el 52% dels casos perceben un salari màxim de 900€. Sabeu quant hem de guanyar per optar a un pis de Promusa de 70m2? 1.250€! Llavors, a qui se suposa que atén l’Habitatge de Protecció Oficial a Sant Cugat? La gran majoria d’aquestes persones ho tenen complicat, més encara les més de 3.300 (3,7%) que es troben en una situació de pobresa múltiple extrema. Així mateix, dels nostres veïns i veïnes, el 42,7% asseguren patir moltes o certes dificultats per fer front a les despeses de la hipoteca o el lloguer. Per contra, el 57,3% afirma poder fer front a aquestes despeses amb molta o certa facilitat. Aquestes dades, doncs, ens haurien de fer intuir un alt grau de desigualtat socioeconòmica a la nostra ciutat.
Necessitem una ciutat per a tothom, una ciutat inclusiva que no expulsi anualment més de 3500 persones per ser massa elitista. Que no desnoni. No podem permetre que el mercat passi per sobre nostre com una piconadora fent fora famílies que fa més de trenta anys que hi viuen. Assabentar-nos ara que més de 38.600 persones (42,7%) tenen dificultats per afrontar les despeses de l’habitatge ens ha de fer reaccionar proposant alternatives i solucions tant a curt com a llarg termini. La primera de totes ha de ser fer fora aquest govern definitivament i, a partir d’aquí, fer ciutat en positiu per a les butxaques de la majoria de la gent. Hem d’augmentar la reserva de sòl públic, intervenir per aconseguir més lloguers socials, augmentar l’habitatge protegit de lloguer, habilitar mesures sancionadores i incentius per mobilitzar el parc privat, etc. Hem de poder parlar també d’expropiacions i de la densificació consensuada d’algunes zones ja que l’emergència habitacional ho requereix. Tot en pro de començar a revertir aquesta lògica classista que ens expulsa fins arribar a fer de l’habitatge un dret efectiu.
Marco Simarro, educador social i membre de la CUP Sant Cugat
GOVERNA'T 
Deixa un comentari