Ha arribat un punt, després d’haver sentit segons quin comentari i haver tingut segons quina discussió, que em sembla del tot necessari que mantinguem una conversa que he anat posposant per causes externes.
Vivim en una societat masclista, racista, colonialista i homòfoba (i segurament encara m’estic deixant unes quantes opressions). Fins aquí ningú sorprès. Espero.
Però vaig un pas més enllà, perquè això sí que sembla que tot sovint se’ns oblida, i és que, companys, companyes, tots som masclistes, racistes, colonialistes i homòfobs. Us ha incomodat? Tranquils després de la galleda d’aigua freda venen els copets a l’esquena, per reconfortar-nos tots plegats.
Ens hem criat en una societat jerarquitzada en què no totes les persones som igual de lliures ni tenim el mateix valor. I des del minut zero se’ns ensenya quin és el lloc que ocupem en aquesta espècie de cadena tròfica de la societat humana, de quins privilegis tindrem el monopoli i davant quins ens haurem de sotmetre. Depenent de la nostra raça, el gènere, l’orientació sexual, la classe… estarem més o menys a dalt, sent els homes blancs, cis, heterosexuals i de classe mitjana els reis del mambo.
No és culpa nostra, el procés de socialització, en què se’ns ensenya com ens relacionem i que considerem normatiu, ens ha gravat a foc les opressions.
El que resulta curiós, però, és que malgrat ens sigui tant fàcil identificar que vivim en una societat estructuralment podrida, ens costi tantíssim fer autocrítica. Menystenir la influència de l’entorn en el nostre comportament és en si mateix una irresponsabilitat i saber posar nom a les injustícies que observem en els altres no ens salva a nosaltres d’estar-les reproduint també.
Sense anar gaire lluny, fa unes setmanes un amic, blanc, des de la seva identitat d’home d’esquerres reivindicava que ell no era racista mentre em defensava el racisme invers, amb l’hegemònic argument de qui no se n’ha assabentat de res de: “Jo només veig persones”.
Jo des de fa un temps utilitzo una estratègia que m’agradaria compartir aquí amb vosaltres perquè a mi m’ha sigut molt útil. Simplement accepto que, com a conseqüència de l’educació que he rebut, per totes bandes, tindré comportaments masclistes, racistes, homòfobs, tota la llista al complet. És una eina molt senzilla però que presenta molts avantatges. La mirada ja no es focalitza en si reprodueixo o no dinàmiques opressores (spoiler: la resposta és sempre i per tots, sí). El pes de la responsabilitat ja no està en el fet que jo, com a individu, tingui aquests comportaments sinó que recau en com ho gestiono i què faig per evitar-ho. Ja no es tracta de qui és més o menys masclista, sinó de qui ha passat per una lupa més precisa els seus comportaments per detectar i combatre aquells rols tòxics. I això no només passa per identificar i desconstruir els propis privilegis sinó que també inclou reclamar l’espai que et treuen els privilegis dels demés.
Aquesta desculpabilització individual ens fa més oberts a la crítica i aquest és un molt bon punt de partida. Perquè serà només des de l’autocrítica i la reflexió, el debat, el saber callar i escoltar, que podrem aprendre i avançar.
Acabo amb una frase de l’activista Jokin Azpiazin treta del seu llibre Masculinidades yFeminismo (totalment recomanable per cert) on, en tres línies, es capaç de resumir de forma brillant el que jo us estava intentant transmetre:
“Nos hemos tratado de repetir que querer un mundo nuevo no significa que hayamos huido del viejo. Ese mundo viejo es la plataforma ineludible desde la cual comenzamos a construir y, por tanto, nuestros espacios no están exentos de las características de las sociedades en que se desarrollan. A lo mejor es redundante decirlo pero, el machismo, la homo-lesbo-transfóbia, el racismo y todas las maldades que se nos ocurran están aquí, forman parte de este lugar colectivo que habitamos y consideramos transformado(r)”.
Carlota Picanyol, militant de la CUP Sant Cugat
Aquesta columna d’opinió apareix primer a elCugatenc
Deixa un comentari