Com se sabia des de fa molts anys per uns quants, a causa del seu ofici, uns quinze anys per qui volia escoltar i valorar, i uns dies o hores pels que els agrada fer com Sant Tomàs “veure per creure”, la realitat climàtica i la meteorologia associada s’han fet palpablement indiscutibles, siguin pluges, riuades, calorades, sequeres, focs forestals, pèrdues de collites, suspensió d’actes, canvis en rutines…
Sembla que tot això ha esclatat de cop, i en conseqüència hagin aparegut problemes d’una magnitud desconeguda i una freqüència desconcertant, que sens dubte afecten més els que menys tenen, però tothom pateix les seves conseqüències d’una manera directa (pèrdua de confort, problemes de salut, canvia alimentaris…) o indirecta (increment de preus dels aliments per pèrdua de collites, increment de costos de manufacturats per dificultats creixents en el transport, problemes energètics pel cost i el subministrament…).
Sant Cugat es va fent amb el pas de la història, de resultes de diferents situacions socioeconòmiques i polítiques, a les que en el darrer mig segle cal afegir-hi el canvi global, la seva derivada en forma de realitat climàtica, i la seva conseqüència en forma d’emergència social.
En aquesta realitat i amb les situacions que promou, cal deixar d’encarar i tractar de resoldre els problemes associats a la realitat climàtica per separat, és clau plantejar solucions parcials amb un objectiu holístic.
Així com exemples:
* el problema del verd urbà, amb les funcions que es vulgui requereix aigua (https://www.eltriangle.eu/2026/10/02/qui-posa-el-cascavell-al-gat-i-sobretot-aquest-es-lobjectiu/), que en els episodis reiterats i intensos de pluja torrencial, necessita apartar l’aigua de zones urbanitzades així com reduir-li la força de desplaçament, pel que és important pensar en grans dipòsits subterranis poden afavorir la solució a les dues necessitats.
* la temperatura en carrers i habitatges pot si més no parcialment, mitigar-se mitjançant estructures de carrers sinusoidals i estrets, que dificulten l’entrada de la radiació directa, que a més és reflectida per edificis i sòls blancs, amb el valor afegit de treure la circulació de cotxes de les noves zones habitades, convertint-les en àrees amb baixa incidència de contaminació atmosfèrica i sonora. Cal disseny per millorar la vida de la població, no la del ganivet d’urbanisme.
* l’alimentació de 100000 persones requereix un centre logístic associat a transport de baixa petjada de carboni, que serveixi com centre de recepció/emmagatzematge en diferents condicions de fred /distribució. L’alimentació és el primer pas vers la salut (https://www.elcugatenc.cat/opinio/96634/laigua-no-es-per-lagricultura-es-per-lalimentacio; https://www.sostenible.cat/entrevista/yvonne-colomer-i-robert-save-la-ue-es-un-actor-global-en-materia-de-seguretat-alimentaria).
* la inundabilitat abans molt concretada a la Floresta, les Planes, Mas Gener, ara ha quedat força pales que pot afectar també a zones hidrològiques molt urbanitzades del centre del municipi, fetes d’acord amb condicions d’abans, que en res s’assemblen a les d’ara. En el Mediterrani l’aigua s’emporta el paisatge, no el cobreix i si ho fa, és per poca estona (https://www.totsantcugat.cat/actualitat/medi-ambient/robert-save-ha-haver-hi-politiques-estatals-no-pas-tan-marcades-individu_2171391102.html; https://cupsantcugat.cat/2021/09/28/laigua/).
* les necessitats d’energia són altes o molt altes, i per tant calen polítiques de sobrietat, per després aplicar l’eficiència en el seu ús, tot assumint coses no desitjables en alguns casos, però millors que les actuals en fons i forma (https://cupsantcugat.cat/2026/06/11/posem-llum-a-la-foscor-parlant-ne-per-actuar-es-lopinio-de-robert-save/).
Es llàstima, perquè s’hauria pogut començar molt abans amb el disseny i aplicació de les estratègies d’adaptació, però com es diu “a la força els pengen”.
Per tant, penso que encara es poden fer coses en fi de bé, però compta…, com en el circ cadascú ha de fer el seu paper el millor que sàpiga i pugui, no passi com en un cas en què el director de pista, com veia l’espectacle cada dia, se’l coneixia de memòria, i va pensar que sabia fer-ho tot…, va pujar al trapezi i allà va acabar la seva història, i parcialment la del circ, perdent-se bous i esquelles, que en el cas que ens ocupa són recursos econòmics limitats, il·lusions que no es poden malbaratar i temps escàs i amb un altíssim valor intrínsec.
ROBERT SAVÉ és mirasolenc i simpatitzant de la CUP Sant Cugat
Deixa un comentari