Valldoreix no pot resignar-se a veure com una part de la seva població perd la possibilitat de continuar vivint al poble. La manca d’habitatge assequible està provocant una crisi social que exigeix decisions polítiques i actuacions concretes. Partim de zero. Però disposem de sòl públic, instruments urbanístics i fórmules de cooperació institucional i social per impulsar alternatives residencials. La qüestió és mobilitzar aquests recursos i convertir els compromisos en projectes reals.
El predomini de l’habitatge unifamiliar, la baixa densitat, l’escassetat d’habitatges petits i una oferta de lloguer assequible inexistent limiten les oportunitats de les rendes mitjanes i baixes. Els elevats preus dificulten l’emancipació dels joves i expulsen progressivament famílies i persones grans que, per motius econòmics o per manca d’habitatges adaptats a les seves necessitats, no poden continuar vivint al seu entorn.
Aquesta situació amenaça la identitat i la cohesió de Valldoreix. La substitució progressiva de les llars amb menys recursos per residents amb una capacitat adquisitiva superior pot transformar la composició social del poble, debilitar les xarxes comunitàries i convertir l’arrelament en un privilegi econòmic.
S’hi afegeix el risc de gentrificació climàtica. Els entorns amb vegetació, espais oberts i una elevada qualitat ambiental esdevenen especialment atractius per a les rendes més altes. Paradoxalment, preservar els valors naturals que han definit Valldoreix pot acabar accentuant la pressió immobiliària i l’exclusió residencial.
No podem acceptar que el mercat immobiliari sigui qui acabi decidint qui té dret a viure a Valldoreix. Quan joves, famílies i persones grans es veuen expulsats del poble, no parlem només d’habitatge, sinó de cohesió social, igualtat d’oportunitats i futur comunitari.
L’especulació immobiliària i la conversió de l’habitatge en un actiu financer han agreujat l’emergència habitacional. No n’hi ha prou amb reconèixer el problema ni reiterar compromisos. Davant d’aquesta crisi social, totes les institucions i forces polítiques tenim la responsabilitat d’actuar i oferir respostes concretes. Calen decisions, calendaris, recursos i responsabilitats clares.
Pràcticament totes les forces polítiques incorporen compromisos d’habitatge als seus programes. Ara toca transformar-los en actuacions. Per damunt de les diferències legítimes, cal treballar conjuntament per l’interès general, sense que les dinàmiques partidistes o la voluntat de capitalitzar les iniciatives ajornin les solucions. La ciutadania sabria reconèixer i valorar unes institucions capaces de cooperar i construir acords amplis.
Des de l’EMD de Valldoreix hem posat fil a l’agulla i, de la mà de l’Ajuntament de Sant Cugat, volem passar dels compromisos a una agenda compartida d’actuacions. Les dificultats urbanístiques, competencials o pressupostàries s’han d’abordar conjuntament, no convertir-se en arguments per justificar la paràlisi. És el moment de passar de les paraules als fets.
Cal mobilitzar el sòl públic disponible per fer front a l’emergència habitacional que patim. Disposem d’instruments per promoure habitatge assequible i allotjament dotacional, preservant la titularitat pública del sòl. El dret de superfície i els models cooperatius en cessió d’ús permeten
impulsar projectes amb participació d’operadors socials en el finançament, la construcció i la gestió, sota garanties públiques i reduint la necessitat d’inversió directa de les administracions.
L’àmbit de Mossèn Cinto ofereix una oportunitat concreta per impulsar allotjament dotacional. Però no podem limitar-nos a una parcel·la. Necessitem una política d’habitatge continuada, amb objectius definits i capacitat d’execució. Hi estem treballant i ben aviat presentarem les nostres propostes.
Protegir el territori i garantir el dret a viure-hi han de formar part d’un mateix projecte de poble. Preservar Valldoreix no pot significar fer-lo cada vegada més inaccessible per a la seva pròpia població.
Des de la CUP defensem l’habitatge com un dret i no com una mercaderia sotmesa a la lògica del mercat. Cal garantir la funció social de la propietat. Aquesta convicció ens obliga també a impulsar alternatives reals des de les institucions on participem, ampliar el parc públic, fomentar el cooperativisme i preservar el patrimoni col·lectiu.
Aquesta responsabilitat ens interpel·la a tots. Als qui governem, perquè hem de promoure iniciatives i assumir decisions. Als qui exerceixen l’oposició, perquè la fiscalització ha d’anar acompanyada de propostes. I a les administracions competents, perquè el repartiment de responsabilitats no pot esdevenir una cadena d’excuses.
No podem continuar parlant d’emergència habitacional i actuar com si disposéssim de tot el temps del món. Cada oportunitat pública desaprofitada i cada decisió ajornada tenen conseqüències sobre persones concretes.
Valldoreix necessita cooperació institucional, participació social i acords que es tradueixin en resultats. Tenim les eines i oportunitats que cal aprofitar. Necessitem voluntat política, compromisos compartits i capacitat per executar-los.
Volem un Valldoreix que preservi el seu territori, el seu patrimoni i la seva identitat, però que no perdi la seva gent. Un poble capaç de sostenir els projectes de vida dels seus veïns i veïnes, on créixer, formar una família i envellir sigui una possibilitat real, no un privilegi econòmic.
Perquè un poble on només poden viure els qui s’ho poden permetre no és el model de comunitat que defensem.
El dret a viure a Valldoreix no pot ser un privilegi. I garantir-lo és una responsabilitat política i col·lectiva que ens obliga a passar de les paraules als fets.
Àlex Aguilar és vocal de la CUP de Medi Ambient, Agricultura, Educació i Emergència Climàtica de l’EMD de Valldoreix
Deixa un comentari