“No era diumenge” és l’opinió d’Ariadna Sierra

Dijous passat, un regidor de l’Ajuntament em va comentar que tenia la sensació que aquell dia era com un dilluns. Que, com que dimecres no havia treballat, se sentia descansat, com si hagués passat un diumenge i tornés a començar la setmana. Em va sorprendre. Sobretot perquè jo amb prou feines podia amb el meu cos.

Per mi i per moltes altres persones, dimecres havia començat molt abans que un dia normal. Amb el despertador sonant quan encara era fosc, motxilles carregades amb menjar per mantenir la vaga de consum, roba d’abric per aguantar tot el dia al carrer i alguna muda per si els serveis mínims no permetien tornar de Barcelona i calia acabar dormint al sofà d’alguna amiga. I per a moltes altres, amb l’esforç afegit de reorganitzar les cures, quadrar horaris o assumir la pèrdua d’un dia de sou.

Després, una jornada sense treva. Piquets informatius, esmorzars populars, reunions d’última hora, pancartes amunt i avall. Dues hores caminant pels carrers de Sant Cugat, cridant fins a quedar-nos sense veu. L’abric del matí que al migdia ja feia nosa, el dinar popular, les corredisses per arribar al tren, els nervis per si hi cabríem totes. I encara quedava Barcelona. Una altra manifestació, més crits, més quilòmetres i la incertesa de com tornaríem a casa.

Però, enmig de tot aquell esgotament, hi va haver un moment en què vaig mirar al meu voltant i em vaig emocionar. Sant Cugat era plena a vessar de gent exigint una cosa tan senzilla com poder viure dignament. Prop de dues mil persones omplint els carrers d’una ciutat on cada vegada costa més quedar-se. No recordo haver vist mai una mobilització així per l’habitatge al nostre municipi.

I no havíem sortit per demanar impossibles. Reclamàvem salaris que permetin arribar a final de mes, lloguers que no s’empassin la nòmina, que s’aturin els desnonaments i que l’habitatge deixi de ser un negoci per a uns pocs. Perquè de què serveix guanyar-se la vida treballant si després no et pots permetre viure a la teva ciutat?

Davant l’Oficina d’Habitatge, una veïna de Promusa va posar veu a una altra vergonya: famílies que viuen en habitatges públics amb humitats, calefaccions que fallen i problemes que s’arrosseguen durant anys. Veïnes que, cansades d’esperar solucions, s’han organitzat en blocs en lluita amb el Sindicat de Llogateres. I aquí hi ha una de les grans victòries d’aquesta vaga: gent que ha deixat de viure els seus problemes en solitud i ha començat a plantar cara col·lectivament. Les mateixes que han aconseguit aturar desnonaments i que no pensen deixar de lluitar fins a aconseguir habitatges dignes.

Per això em costa entendre que hi hagi qui pugui viure una jornada com aquella com un simple dia lliure, o qui confongui secundar una vaga amb deixar-se veure una estona a la manifestació. Especialment quan es tenen responsabilitats polítiques. Perquè les vagues no es fan per sortir a la fotografia, sinó per canviar allò que ens ha portat a haver de sortir al carrer. I això exigeix molt més que una pancarta i una publicació a les xarxes. Sobretot perquè darrere de cada manifestació hi ha una quantitat immensa de feina que gairebé mai es veu.

Perquè la vaga no va començar dimecres. Feia setmanes que hi havia gent dedicant-hi tardes, vespres i caps de setmana. Organitzant assemblees, penjant cartells, preparant àpats, convencent companyes i teixint una força col·lectiva que l’11 de novembre va esclatar als carrers.

Potser per a alguns va ser un dia estrany, una anècdota o fins i tot un diumenge entre setmana. Per als qui defensen els interessos dels rendistes i l’especulació, va ser un dia incòmode, en què, per molts insults que ens adrecessin, no van poder ignorar que Sant Cugat no està disposada a resignar-se. Per a moltes de nosaltres van ser quinze hores esgotadores que ens van omplir el cor.

Dijous molts ens vam llevar amb el cos fet pols i vam tornar a treballar. Però feia molt de temps que no em llevava amb tanta esperança. I amb l’orgull immens d’haver vist una ciutat que, malgrat tot, encara té milers de persones disposades a lluitar perquè ningú n’hagi de marxar.

Ariadna Sierra és portaveu i cap de llista de la CUP Sant Cugat

Aquesta columna apareix primer a elcugatenc.cat

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Website Built with WordPress.com.

Up ↑