Quan tractem de preparar un pla municipal adreçat a resoldre, encara que sigui parcialment l’emergència climàtica i la realitat social que genera, ens trobem amb la sensació que més enllà dels sistema socioeconòmic capitalista no hi ha res, i per tant és molt difícil pensar i plantejar opcions.
Així, seguint l’article del CRÍTIC, la sensació abans esmentada es verbalitza com col·lapse, transició eco social, decreixement, distopia i utopia que a la fi ens fan pensar i valorar, però en moltes ocasions restar culturalment enriquits i quiets.
En el repte ambiental i les seves derivades no cal el postureig ja que és ineficaç, car, contaminant i enganyós. Cal tota l’acció l’individual i col·lectiva com a sinergia de les personals.
En el pla serà cabdal trencar els mites del desenvolupament sostenible, de l’economia verda i circular, de la tecnologia salvadora, que tothom és igual arreu i sempre, és absolutament necessari dir, mostrar i explicar la veritat, la nostra, que no és l’única i potser ni la millor.
En un món, el nostre, amb recursos finits, el desenvolupament actual lligat al creixement econòmic i de població és impossible, per molt que s’hi afegeixi el mot sostenible, que com ell mateix indica sosté i per això és sostingut. Els ODS són un magnífic decorat per tapar la desigualtat, la injustícia i la manca de llibertat. Com a exemples: on aconseguim roba de procedència ecològica, o proteïna vegetal…, tot de baix cost? Com assumim uns Jocs Olímpics de neu, més carreteres, o més turisme?
L’economia verda circular és un ficus posat en l’entrada d’una entitat financera que actua com des de fa temps, és a dir incrementar els guanys sense pensar en els depositaris ni en els efectes que la seva especulació genera. Les conseqüències de l’economia són grans desigualtats socials que s’incrementen contínuament.
L’IPCC en el seu informe del 2014 ja va dir contundentment que el sistema que ens havia dut fins aquest atzucac no ens hi podria treure, i per tant la tecnologia que l’acompanya tampoc. Aquesta, al màxim que pot aspirar és a reduir les causes i conseqüències del canvi climàtic causat pel sistema socioeconòmic, res més.
El concepte d’igualtat des de la bona voluntat cal revisar-lo ja que és cert, tothom és igual en drets i deures arreu i sempre, però des de la seva diferència personal, social, geogràfica, ambiental. Tot el que no sigui assumir aquest fet és colonialisme més o menys tou.
Centrem-nos en temes concrets pel municipi com són el control del subministrament i despesa d’aigua municipal; la gestió dels habitatges respecte a la seva eficiència energètica propiciant primer l’aïllament i el consum de baixa intensitat per a després, anar a l’obtenció d’energia renovable pròpia o externa, ja que no tot es pot encabir arreu; en racionalitzar la mobilitat, la interna i la que va i ve de fora del municipi (els fluxos de mercaderies, persones, treball…); el confort climàtic de la ciutat que es fa on, perquè i per qui, no és tan sols plantar arbres, ja que no hi haurà prou aigua. És fer innovació urbana, enfront del clima.
Són simples propostes, que considero viables per engegar i fer en un mandat, sens dubte a costa de desatendre ponderadament altres accions, ja que no hi ha persones, temps i recursos per fer-ho tot en 4 anys. Tanmateix, adaptant una estrofa de “No soy de aquí, ni soy de allà” de Facundo Cabral, “no som la solució, però la podem propiciar”.
ROBERT SAVÉ és mirasolenc i simpatitzant de la CUP Sant Cugat
GOVERNA'T 
Deixa un comentari