«Va ser el ‘Cata’, ara El Mesón i en són tants d’altres» és l’opinió de Marco Simarro

Si bé és cert que els diferents establiments de la ciutat obren i tanquen per
múltiples motius dels mateixos particulars, propietaris o gerents, ho és també que
el propi model Sant Cugat incentiva aquests fets. Haver convertit la ciutat en
una marca, en una mena de producte desitjat, també genera conseqüències
com el tancament de locals mítics i ‘de tota la vida’. M’explico.

A priori, un poble o ciutat, són indrets urbans destinats a fer-hi vida i
comunitat. Són el lloc per a la vida en comú i socialitzar, on tenir la casa, on fer
les compres i abastir-se d’allò necessari i, amb una mica de sort, on treballar.
Ara bé, d’un temps ençà, les ciutats s’han convertit en un escenari més del
conflicte de classes – entre qui més té i qui menys – que tantes desigualtats
genera. Fonamentalment, perquè accedir a elles té un cost a l’alça fruit de
polítiques més encaminades a aportar-li una certa idea de prestigi a la ciutat
que no pas destinades a garantir els recursos per a una vida digna i estable.
El tancament del Mesón i d’altres negocis històrics de la ciutat com el Bar
Catalunya, substituïts per nous comerços, sovint més cool, moderns i cars, no
escapa a les dinàmiques especulatives i a la mateixa gentrificació que genera la
marca model Sant Cugat. De ben segur que tots nosaltres coneixem un o altre
comerç, bar o restaurant dels de tota la vida que ha abaixat persiana en aquest
sentit.

La ciutat-producte és una fórmula amb la que han crescut molts municipis del
nostre entorn i gràcies a la qual s’han amplificat les desigualtats estructurals
entre el veïnat. Parlem, entre d’altres coses, de l’encariment del preu de
l’habitatge a ritmes inaguantables pels veïns, de la pressió especulativa que
aguanten tants comerços de la ciutat a través dels lloguers que han de pagar,
en definitiva, del valor afegit de viure en un lloc sotmès a una pressió tal que
encareix el cost de viure-hi al nivell d’haver de marxar (en el cas de l’habitatge)
o de plegar (en el cas del comerç local).

Per acabar-nos d’entendre. Així com el model Barcelona pateix avui les
conseqüències d’una turistificació excessiva que expulsa els seus veïns i
comerços del centre, el model Sant Cugat pateix avui les conseqüències d’una ciutat elititzada, feta a mida d’un perfil social. M’atreviria inclús a dir que els
mateixos promotors d’aquest model, de la ciutat-producte en clau local, des
d’Aymerich als consecutius governs convergents, mai van imaginar que el
poblet de tota la vida acabés engolit per les conseqüències més directes de la
gentrificació i l’especulació.

Perquè la gran paradoxa de la ciutat on vivim, aquella que un dia va ser poble,
és que, sovint, ni els propis fills de famílies benestants poden emancipar-se.
Imaginem-nos, doncs, quina és la pressió de viure a Sant Cugat per a
tantíssima altra gent. Avui dia, sabem que el 49,7% de la població té
problemes per pagar-se la casa (Baròmetre Inclusiu, 2020). Això és la meitat de
la població!

Aquest no és un model per vantar-se, és una ciutat elititzada que porta molts
problemes a la seva població i que genera, en l’esfera urbana, moltes
desigualtats socioeconòmiques. Aquesta, és una ciutat que cal lluitar-la perquè
torni a ser un indret de vida, en comú, digne i estable per a tothom.

MARCO SIMARRO és regidor (CUP-PC) de Participació, Barris i Joventut

Aquesta columna apareix primer a cugat.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Website Built with WordPress.com.

Up ↑