Per molt que ens parlin de fons econòmics incalculables associats als recursos UE Next Generation per cotxes elèctrics, que circularan en base a una energia de procedència desconeguda i discutible, de la tornada a la normalitat d’abans de la COVID (ja portem 5 onades pandèmiques, sense encara massa mutacions del virus, ni aparició d’altres malalties), del creixement de determinats sectors com el 5G (quan en la DO Pla de Bages hi ha molts llocs que no es rep el 3G, per donar una situació propera, de no més de 40 km respecte del nostre municipi), del gran mercat xinès ara més accessible per l’Àrtic (destrossant els països nòrdics amb carreteres, vies de tren i canals de navegació marins, tots ells impensables i segurament impensats) estem en un gran i profund atzucac social.
El sistema no dona més de si, el qual és valorable pels que fan negoci, pels que servim pel negoci i pels que han estat i estan exclosos del mateix.
La crisi ambiental és l’indicador d’una gran crisi sistèmica associada a unes polítiques extractives irracionals i un malbaratament de recursos naturals i processats, sense més visió que el curt termini econòmic. Recordem per exemple la proposta d’ampliació de l’aeroport de Barcelona, en una zona inundable properament per la pujada del nivell del mar, perfectament estudiat i explicat per la UPC; o la sol·licitud per fer uns Jocs Olímpics d’Hivern en un país on la neu és cada cop més escassa, l’aigua un bé preuat i l’energia una font de pobresa i problemes.
Davant de tot aquest desgavell, tan sols hi ha una estratègia a curt, mitjà i llarg termini, l’austeritat. L’austeritat, austera, sense adjectius.
Aquesta, pels més negatius porta a la pobresa, que és un indicador subjectiu, ja que si tothom s’empobreix al mateix nivell, compensant als que menys tenen, la pobresa no es veu, perquè no hi és.
També es parla de pèrdua de llocs de treball, que sens dubte és cert; es perdran treballs actuals i en paral·lel, es generaran de nous i adquiriran el valor de treball tots els que es venen desenvolupant sense cost (valor en tenen molt) i que estan associats a les cures d’infants, malalts, ancians, desplaçats… El qual és la base moral i real del salari garantit, ja que es genera per una feina, una responsabilitat valuosa i avaluable.
Potser és somiar, però puc assegurar, que és un somni derivat del llegir, parlar, conèixer, escoltar, veure…a la fi pensar, i sens dubte, amb moltes possibilitats d’error.
Però, quant temps més es pot seguir sense pensar, ni somiar, considero que poc. A més, no fer cap d’aquestes dues coses és no ser, no estar, no viure, ni en un mateix, ni en els altres, els que hi són i els que vindran.
No pensar, no somiar, és una pena, per haver perdut el temps, per haver desaprofitat la vida disponible, tant en el vessant individual com col·lectiu, una autèntica llàstima.
ROBERT SAVÉ és mirasolenc i simpatitzant de la CUP Sant Cugat
GOVERNA'T 
Deixa un comentari