«Qui decideix qui pot viure a Sant Cugat?» és l’opinió de Marco Simarro

Ho sé, és una pregunta estranya. No sé si mai ningú s’ha plantejat tal qüestió en aquests termes. Hi haurà algú que decideixi qui pot viure enlloc? Ubicar la nostra vida dependrà de l’atzarós destí? O bé dels desitjos més subjectius? Hi tenen alguna cosa a veure les possibilitats materials de cadascú en tot això? Estem parlant d’un dret? D’un privilegi?

Darrerament a Sant Cugat s’hi debat força al voltant del model de ciutat, de si ens agrada més o menys, de si ens l’estimem molt o poc, de si està bé o no, etcètera. Elements, tots aquests, força subjectius, maniqueus inclús, que permeten distreure l’atenció del que és realment important en termes de satisfacció de necessitats col·lectives. Tothom té garantida la vida en aquesta ciutat? Si indaguem una mica, poquet de fet, ens topem que Sant Cugat, sota una aparença luxosa, és de les ciutats amb més desigualtats de l’Estat. A tots ens encanta viure al poble que ens ha vist créixer i estimem. Però cal posar damunt la taula que el model en base al qual aquesta ciutat ha crescut n’ha elititzat el preu de la vida.

Sabem, segons dades del Baròmetre Inclusiu, que el 49’7% de la població local té dificultats per afrontar el cost de l’habitatge. Estem parlant de la meitat dels veïns de Sant Cugat! Més de 45.000 persones estan encantades de viure aquí i, alhora, fan malabars i esforços de tot tipus per no ser expulsats. És aquesta la ciutat que volem?

Potser hauríem de sumar esforços entre tots i situar el debat al bell mig del quid de la qüestió. En la societat actual, imperen les regles de mercat, i d’aquestes l’eix central és l’obtenció del màxim benefici. La societat és vista com un conjunt de consumidors dels que, en pro de les seves necessitats i satisfaccions, s’obté gran part d’aquest benefici. Així doncs, les persones han passat a ser valorades per la seva capacitat de consum, que els ha de dur satisfacció en tant que sentiment de possessió i acumulació de bens, i l’habitatge, en tant que necessitat fonamental no en queda al marge.

Que l’habitatge s’hagi transformat en un vehicle empobridor es deu a que el sistema de provisió del mateix es basa en la propietat i en les lògiques del mercat. Que hagin de ser agents immobiliaris, grans tenidors i fons qui hagi de resoldre una necessitat de primer ordre i fer realitat un dret essencial genera contradiccions i desequilibris en la mesura en què aquests agents només viuen i sobreviuen en la lògica capitalista de generar beneficis. La satisfacció de les necessitats socials queda desplaçada a un segon terme.

Per tant, i responent a la qüestió que encapçala la columna, en termes estructurals, decidir romandre a viure al poble on t’has fet gran dependrà de les dinàmiques pròpies del mercat i de les capacitats econòmiques de cadascú. Volem seguir patint les conseqüències d’això? Volem seguir obviant-ho i discutint qui estima més Sant Cugat? O volem posar-hi tot el que estigui a les nostres mans per apaivagar les derivades d’una crisi residencial que sembla no tenir fi? I si prenem partit, de veritat, i fem un #SantCugatPerATothom?

MARCO SIMARRO és regidor de la CUP de participació, joventut i barris
Aquesta columna d’opinió apareix primer a cugatmedia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

WordPress.com.

Up ↑