Estem tot just en post-Filomena, un fenomen meteorològic de magnitud important, però no rar en el temps, essent el més destacable, sense menystenir a ningú ni cap lloc, els efectes en una gran ciutat com Madrid.
De la mateixa manera que respecte de la meteorologia podem tenir una gran incertesa en la seva freqüència, intensitat i lloc on es poden produir aquests fenòmens, sí que tenim la gran certesa de que les ciutats son molt febles davant d’elles.
Les conurbacions urbanes tenen punts febles en la seva estructura (un gran entramat de carrers alts i estrets, que a l’hivern dificulten la radiació directa, moltes pendents naturals i arquitectòniques…), en la seva població (gran densitat de població en general, però amb gran diversitat geogràfica dins la ciutat), diversitat econòmica i per tant de resistència i resiliència poblacional al fred, dependència absoluta de proveïments exteriors (aliments, aigua, energia…), circuits funcionals pensats per situacions sense estrès… En altres paraules, tot i acceptar la magnitud del fenomen, les ciutats i els seus serveis no estan adaptats per fer-los-hi front i per tant el seu metabolisme entra en col·lapse.
La mateixa cosa que, penso, ens passaria en el nostre municipi. Així que podem no fer res tot dient que no passarà, o be començar a adaptar-nos a aquests fenòmens amb protocols i polítiques que ens permetin resistir i reorganitzar-nos funcionalment un cop l’estrès desaparegui.
Un punt per ser tingut en compta és la propietat i gestió dels recursos bàsics, que com a mínim son l’energia, l’aigua, la sanitat i les telecomunicacions. Ara i aquí, tant sols em referiré a l’energia que, en aquestes dates, en aquesta situació, es permet la frivolitat d’apujar els preus d’una manera estratosfèrica, seguint simplement les normes de l’oferta i la demanda. Això sí, ens parlen contínuament de sobrecarregues en la xarxa, per tota mena d’usos particulars il·legals, mai a causa de mancances estructurals i/o funcionals de les companyies subministradores. Ens parlen sempre de mercat, mai de justícia. I, si aquesta no és suficient, de solidaritat. Tampoc no ens parlen mai de que els recursos son de tothom.
Tanmateix, una part de responsabilitat és nostra, se’ns omple la boca de reduir emissions, fer menys despesa energètica, però tenim unes temperatures de confort fora del que és recomanable ales nostres llars. El nostre món està totalment connectat elèctricament sempre. A tall d’exemple, enviem cada dia, hora, segon, infinitat de fotos, textos, arxius i converses des de la nostra telefonia.
Sens dubte les administracions han de dir i fer, però cal deixar de mirar fora i considerar, també, la responsabilitat de cadascú en el problema de la realitat ambiental i la emergència social que aquesta genera. En aquest sentit i basant-nos en dades del propi Ajuntament: un 26.6% de les emissions de Gasos amb Efecte Hivernacle (CO2, NOx, CH4, VOCs…) són domèstiques. Per tant els hàbits de confort han de ser dràsticament revisats, molts d’ells a la baixa.
El 31.1% està associat al transport, a la mobilitat en general, però no distingeix entre el privat, el públic, el de logística, l’intern en el municipi, el de dins cap a fora, el perifèric…, la qual cosa és important per dissenyar estratègies. Parlar de reduir mobilitat sense pla és o no dir res o trencar moltes coses. El 37.8% està associat al sector terciari, a la feina, on cal revisar protocols per fer la primera reducció, i plans de producció / treball per generar l’estratègia de mitigació.
Són grans xifres però, baixant a les petites, a les que generem i per tant podem considerar, som conscients de que en Sant Cugat som 93.000 habitants amb aparells de transferència de dades i comunicació i que, segons el GECCC, enviar amb aquest tipus d’aparells 1 Mbite d’informació i/o parlar 1 minut, emet 11 i 3.6g de CO2 respectivament (un cotxe normal emet uns 28 g de CO2/km) Les comparacions com sempre son odioses. Tanmateix, permeten ponderar accions i valorar conductes.
La meva opinió es basa en una frase antiga: no es més net qui més neteja, sinó qui menys embruta. Traduït al nostre cas municipal és sobretot, i abans de res, canviar a la baixa els nostres hàbits de consum. En la prevenció de que ens diguin “deixeu de respirar o pagueu”, l’aire és nostre.
Ara podem modificar estratègies i tàctiques per les inclemències meteorològiques però, a la fi, ho estem fent pel canvi climàtic: una pandèmia que, malauradament, va més enllà de nosaltres.
ROBERT SAVÉ és mirasolenc i simpatitzant de la CUP Sant Cugat
GOVERNA'T 
Deixa un comentari