“L’eterna cantarella de la violència” és l’opinió de Marco Simarro

Emprar el terme violència en política és altament rendible. Genera caos, confusió, conflicte, confrontació, preocupació… Tota una sèrie d’elements idonis per conrear un camp fèrtil en munició electoral.

Els partits, a conveniència, condemnen, criminalitzen, alerten i alteren la població esperant recollir fruits en nombre de vots. Els mitjans de comunicació gasten tinta i hores de pantalla en les mateixes imatges per encegar qualsevol capacitat d’anàlisi crítica, evitant que ningú es pregunti què està passant realment. El resultat? Nul·la capacitat de comprensió dels fets. Nul·la capacitat d’entendre que els aldarulls no són violència. Absoluta, a la par que inútil, capacitat de focalitzar-se en un fotograma de tonalitat fosca i càlida.

És curiós, però, si el conflicte ens és llunyà, si els contenidors i les barricades en flames les veiem en pantalla però escalfen els carrers d’altres ciutats, com ens és més fàcil entendre el conflicte social que aparentment s’hi està produint. Parlo, per exemple, dels recents fets a Hong Kong o, ja fa més temps, a França. En ambdós conflictes la cobertura política, mediàtica i ciutadana és diferent, canvia. Per què tenim més facilitat per solidaritzar-nos amb els joves de Hong Kong o les armilles grogues franceses tot i els aldarulls (i quins aldarulls!)? O, si més no, com és que tenim més capacitat de comprensió dels fets?

En tot cas, i tornant a nosaltres, fóra bo que féssim un esforç per posar el focus polític, mediàtic i ciutadà allà on sí s’està donant una violència crua i desproporcionada. Parlo de la violència contra les persones, contra la seva integritat. D’aquesta no sentirem parlar-ne de forma honesta i sincera ni a Pedro Sánchez ni a Miquel Buch, per posar un parell d’exemples rellevants. Durant tots aquests dies de protestes hem presenciat en centenars i centenars de vídeos enregistrats per veïns o manifestants, infinitat d’actuacions policials absolutament impunes i violentes. Cops de porra indiscriminats al cap, cops de puny, pallisses a persones a plena llum del dia un cop detingudes, atropellaments perpetrats per furgons policials, detencions arbitràries, ulls mutilats per pilotes de goma i un llarguíssim i tètric etcètera. De tot això, cap partit d’ordre en demana condemna. Ni tan sols una tímida revisió dels protocols d’actuació. Ans al contrari, tot són afalacs i felicitacions als suposats garants de la seguretat de les persones.

Està clar que tenim un problema amb els antiavalots i bé en faríem de dissoldre aquest cos. Està clar que Miquel Buch hauria de ser destituït immediatament. Però no podem obviar que a Catalunya el conflicte no es redueix als aldarulls, tot i ser aquests una expressió social que és més o menys compartida. Estem vivint un conflicte democràtic de primer nivell a l’Estat i d’aquí que hi hagi hagut manifestacions en solidaritat tant a Europa com aquí, d’Euskadi a Madrid. Un conflicte que es resol, o desencalla almenys, amb molta mobilització. Amb l’expressió popular bolcada als carrers, com han fet centenars de milers de persones les darreres setmanes.

MARCO SIMARRO és membre de la CUP-PC i regidor de Participació i Barris i Joventut

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑