Una esperança feta

El dia de la presa de possessió vaig parlar de contradiccions i penso que és sa parlar-ne. Massa sovint en política es dissimula i es fa passar bou per bèstia grossa. Les contradiccions no han de fer por. Perquè la vida, l’acció política n’està plena, no hi ha acció pura i neta . Qui ho pretengui s’instal·la en un dogma que difícilment ajuda a avançar. En la militància de base les contradiccions són contínues, en la política representativa i amb tants interessos i interessats en joc, l’altaveu és encara més gran i el soroll a vegades tapa el matís. Assumir les contradiccions ens fa madurs i forma part de la política de tractar a la gent amb respecte, però no vol dir rebaixar el teu plantejament ni amagar les conviccions, al revés, vol dir fer-les casar en una circumstància no ideal, o no imaginada. Haver d’escollir. És evident, que la decisió d’entrar a govern no està exempta d’aquests debats. Tenim diferències amb els altres dos partits (per això som de la CUP i no del PSC o ERC) i hem sigut crítiques amb el PSOE i amb el PSC i ho seguim sent i ho seguim dient. Però no ens veureu un dia negociant un pacte d’investidura i al dia següent aguantant cartells de rebuig al mateix. És d’una hipocresia que fa mal i tot als ulls, és tractar a la gent d’estúpida. Dir la veritat és el mínim exigible en aquests temps de confusió. Ens ho exigim i ho exigim

Junts per Sant Cugat ha volgut patrimonialitzar el sobiranisme, ho va fer fitxant el president de l’ANC Sant Cugat i altres membres, fent virar la seva campanya sobre això i llençant calúmnies i amenaces sobre la CUP durant tota la campanya. Aquí ningú hi va veure una traïció, estranyament. No, el sobiranisme no és juntsxsantcugat, o almenys, no només. El sobiranisme no pot ser un fre de mà per la resta de reivindicacions, sinó al revés. El sobiranisme no es mereix ser tractat d’arma llancívola. La interseccionalitat, la xarxa de lluites com més plural i entrellaçada més forta és. I així ho creiem i per això mai jerarquitzem entre feminisme i diversitat o justícia social o nacional. Les demandes d’igualtat no s’exclouen sinó que es reforcen.Qui les vulgui fer excloents ho fa de manera interessada.

I el dret a l’autodeterminació el qual hem defensat des del nostre naixement amb veu i accions i el cos, el seguirem defensant allà on faci falta i quan faci falta, com hem demostrat aquest darrer mandat. Aquesta qüestió no admet esmena.

Hi ha qui ens demana que haguéssim pogut fer una altra cosa. És cert, podríem no haver fet aquest pas. En podríem haver quedat quiets mentre es formava el darrer govern que seguís expulsant la classes treballadores de la ciutat. Ens demanaven que renunciéssim a ser cabdals i claus en les polítiques de la nostra ciutat. Vull pensar que la majoria de la gent qui ho demana ho fa des del dolor que patim des de fa tants mesos de repressió i ignomínia democràtica, que s’instal.la als cossos i en sóc plenament conscient i la comparteixo, però també vull pensar, que quan tinguem el temps per demostrar el que ens hem proposat fer, també podrem donar la oportunitat a la discrepància (que existeix però no pot ser un mur) i a la construcció en allò que sigui possible. Pensem que és moment d’arremangar-se, ho hem dit tota la campanya: la ciutat pateix una triple emergència , la material, la ètica i la política, la no compareixença, quedar-se en un racó amb una majoria inexpugnable, no era una bona opció. Era una opció còmoda, però no valenta.

Perquè tenim una sentència que explica i condemna Convergència a títol lucratiu per mossegades del nostre Pavelló esportiu, perquè tenim contenciosos de mala praxis que han fet perdre milionades a aquest ajuntament i han enriquit curiosament a algunes persones, perquè tenim un judici del 3% que encara s’ha de dirimir però en el qual s’hi estudien donacions dies després de licitacions d’empreses a la nostra ciutat. I només des de dins podrem fer net.

Perquè hem fet una oposició rigorosa, tranquil.la però ferma i hem vist com les nostres propostes, fins i tot les aprovades pel Ple, la voluntat de tots els ciutadans, quedaven enterrades en calaixos durant mesos, durant anys. El menysteniment no pot ser mai una governança ètica.

Perquè hem vist com la gestió d’aquest govern, anava sense rumb, sense eficàcia, amb supèrbia i inaugurisme dilapidant els recursos de tots, per a fer-ne un aparador, mentre els nostre veïns feien les maletes.

Perquè la regidoria d’habitatge ens convidava a marxar a Cerdanyola o a Rubí si no ens ho podíem permetre. Així veien la ciutat, com una àrea restringida amb dret d’admissió

Perquè el 40% del joves no es pot emancipar i això vol dir que les polítiques que s’han fet han esborrat generacions senceres (no ho dic jo, ho diu l’IDESCAT). La ciutat amb més nens de Catalunya, quan aquests es fan grans els expulsa.

Perquè l’estructura clientelar, la de despenjar el telèfon i en funció de qui siguis pots aconseguir, favors ha sigut una dinàmica antidemocràtic que marginava als no afins. I l’ajuntament es de tots.

Perquè tenir un ajuntament sanejat i girar la cara a ser la ciutat més desigual del país, ja hauria de ser motiu suficient per intentar i anar-hi , anar-hi i anar-hi per un canvi.

I ara tenim l’oportunitat sense renunciar a res. Parlar d’habitatge i l’emergència que patim, implementar polítiques feministes des de l’arrel, de governança ètica, participació real, transport públic i polítiques de transició energètica per aturar l’emergència climàtica, posar al centre les persones i les seves necessitats; barris habitables, escala humana, cultura transformadora, polítiques socials emancipadores, apropar l’ajuntament. D’això va aquest pacte. I no fer-lo, era renunciar a tot això. El país, la ciutat, és plural, diversa . Girar-li la cara a questa diversitat, no pretendre dialogar entre diferents ens fa petits i a les nostres causes encara més. Ens adrecem a tota la gent i sense excepcions. Estem convençudes que només amb aquesta generositat construirem la ciutat i el país que anhelem. Amb les nostres contradiccions i les nostres conviccions que són, com deia el poeta, les nostres esperances, al servei d’aquest poble, amb tot l’entusiasme acumulat, que és molt. Tot està per fer.

Núria Gibert i Assemblea Local de Sant Cugat
Candidatura d’Unitat Popular i Procés Constituent.

One thought on “Una esperança feta

Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑