«O acabem amb ell o ell acabarà amb nosaltres» és l’opinió de l’Ignasi Bea

Mentre escric aquesta columna llegeixo que una dona de 65 anys s’ha suïcidat llençant-se per la finestra d’un cinquè pis a Madrid i recordo que aquest estiu passat vaig llegir una notícia similar. Aquell cop era a Cornellà i qui va decidir treure’s la vida era un home de 50 anys. No són els primers i, malauradament, tampoc no seran els últims. Quan llegeixo coses d’aquestes penso, inevitablement, en Bertold Brecht quan deia que ‘Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d’aquestes coses són prohibides al nostre Estat’.

De fet a casa nostra moltes d’aquestes coses no tan sols no són il·legals, sinó que són les conseqüències inevitables d’un sistema que posa la recerca del màxim benefici per davant de qualsevol altra consideració. Encara que la seva constitució digui que els que vivim a l’Estat Espanyol tenim dret a un habitatge i una feina dignes, això i qualsevol altra cosa (educació, sanitat, etc) queda per darrere de la prioritat màxima: tornar el deute als bancs.

I és que ara que ja fa 10 anys de la fallida de Lehman Brothers que va suposar el tret de sortida a la crisi i, encara que molts s’entestin a parlar-ne en pretèrit, la crisi segueix ben viva i una de les conseqüències més greus segueix sent la dificultat d’accés a l’habitatge. Fa unes setmanes es coneixien les dades de la primera meitat del 2018: a Catalunya cada dia 44 famílies s’han quedat al carrer al no poder afrontar el pagament del lloguer o la hipoteca. De la bombolla hipotecària hem passat a la bombolla del lloguer i, mentre el preu de l’habitatge no ha parat de pujar, els sous han quedat, en el millor dels casos, congelats.

Cada dia som més pobres i, si no hi fem res, cada dia ho serem més. Hi ha qüestions que no haurien d’estar sotmeses al mercat i l’habitatge n’és una. L’oferta i la demanda no hi entenen de drets, i la recerca del màxim benefici que ens imposa el capitalisme provoca patiment i morts cada dia, a tot arreu. Com abans ens adonem que el capitalisme és incompatible amb la vida digna, abans posarem la primera pedra per resoldre el problema.
O acabem amb aquest sistema criminal o ell acabarà amb nosaltres.

IGNASI BEA és regidor de la CUP-PC
Aquesta columna apareix primer a cugat.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑