Qui decideix qui pot viure a Sant Cugat?

Avui ens enfrontem a la necessitat d’analitzar el fenomen més destructiu per a la comunitat de Sant Cugat i que patim des de fa dècades i sobre el qual, malgrat els esforços, ha estat impossible tenir-ne dades específiques.

Malgrat la creació de l’Observatori de l’Habitatge, i tenir un organisme amb un pressupost anual important, no hi ha hagut la voluntat política de fer-ne un seguiment rigorós per tal d’apostar per polítiques irreversibles a mig i llarg termini. La causa d’aquesta deixadesa no es pot entendre, com passa en altres municipis per incapacitat pressupostària, sinó a una connivència amb les lleis del mercat, que acaben conformant el perfil socioeconòmic més favorable al govern de la ciutat durant tres dècades, Convergència.

Així, doncs amb la voluntat d’aportar llum, des de la Candidatura d’Unitat Popular i Procés Constituent, ens valem de l’inaugurat Observatori de l’Habitatge Metropolità i de dades pròpies per analitzar la situació de l’habitatge a Sant Cugat, com la viuen els santcugatencs i a aportar a llarg, mig i curt termini solucions per a fer efectiu el dret de tot santcugatenc a l’habitatge.

És evident que la problemàtica de l’habitatge no és exclusiva de Sant Cugat, ni tant sols de l’àrea metropolitana, Catalunya o l’Estat.

L’habitatge, una mercaderia. La crisi residencial.

La crisi residencial, com a concepte per a definir la situació actual de l’habitatge es fonamenta, segons diferents autors, a través de dos elements essencials. Aquests serien:

La producció d’una permanent i contínua incapacitat per resoldre les necessitats residencials que sorgeixen a la societat. La producció d’un desajust continu en les funcions que ha de desenvolupar el sistema d’habitatge en l’organització social. Aquest sistema d’habitatge, a més d’haver demostrat una incapacitat absoluta a l’hora de garantir la resolució de les necessitats socials que van sorgint, ignora la seva suposada funció a l’hora de reorganitzar i establir límits als interessos dels productors d’habitatges.

Captura de pantalla 2018-09-27 a les 17.53.12.png

L’habitatge sota el paradigma capitalista.

Un primer element que cal esmentar per tal de comprendre la situació d’actual crisi residencial, és el fet que l’habitatge i la seva problemàtica no poden ser compreses des de la lògica dels paradigmes del mercat, que són dominants a l’actualitat. La crisi residencial només es pot entendre si es revisen i critiquen els principis que sustenten que l’habitatge és una mercaderia.

 

En la societat actual, imperen les regles de mercat i, en aquestes regles, l’eix central és l’obtenció del màxim benefici. La societat és vista com un conjunt de consumidors dels quals, en pro de les seves necessitats i satisfaccions, s’obté gran part d’aquest benefici. Així doncs, les persones han passat a ser valorades per la seva capacitat de consum, que els ha de dur satisfacció en tant que sentiment de possessió i acumulació de bens, i l’habitatge, en tant que necessitat fonamental, no en queda al marge.

Com a necessitat social de primer ordre, l’habitatge adquireix el qualificatiu de dret inalienable per a totes les persones. Només des d’aquest pla adquireix significat el concepte d’exclusió residencial com a situació en la qual, estructuralment, grans grups de persones queden excloses dels sistemes de provisió residencial i, per tant, són vulnerats els seus drets més bàsics.

Quins són els desequilibris que es produeixen al mercat residencial, quines són les seves conseqüències socials i, el què és més important, quines són les raons d’aquests desequilibris? La resposta a l’última pregunta és, potser, la més senzilla alhora que transcendent. La raó principal d’aquests desequilibris es troba en els principis inherents a un sistema de provisió d’habitatge basat en la propietat i en el mercat. Aquest sistema ha tingut com a principal conseqüència la pujada desorbitada dels preus de l’habitatge i la conseqüent exclusió de gran nombre de persones del mercat residencial. Molts autors han analitzat les causes d’aquestes pujades i, entre les més importants, en trobem les següents:

la introducció al país de capital estranger purament especulatiu (amb la intenció de comprar propietats immobles per tal de vendre-les posteriorment a un preu superior, sense desenvolupar cap tipus d’activitat en aquest. L’any 2005 aquesta inversió, la major part de diner negre, era del 40%).

  • el creixement de la demanda d’oficines (espais destinats a l’activitat econòmica).
  • l’expansió del sector hipotecari als negocis de la banca privada abans reservats a la banca pública.
  • la integració a la Unió Europea en relació amb les perspectives de seguretat a llarg termini que necessita el mercat immobiliari.
  • l’especulació borsària de capitals estrangers.
  • les bonificacions especials a la possessió de bens immobles.
  • la legislació liberalitzadora d’arrendaments (concretament el decret Boyer de 1985)
  • I un llarg etcètera

Darrere dels principis que sustenten que l’habitatge és una mercaderia, i darrere

 dels desequilibris que es produeixen al mercat residencial en relació amb la vulner

ació de drets humans, trobem tan sols les condicions necessàries per a què tots els agents immobiliaris (bancs, caixes, constructores, promotores, immobiliàries, propietaris de sòl, etc.) es reprodueixin, el que és sinònim de negoci. Els alts beneficis obtinguts per aquests agents els han permès créixer fins a crear enormes empreses, conjunts de fusions empresarials amb gran poder d’influència i capacitat de pressió. Si bé aquestes grans empreses són principalment promotores i constructores, els bancs i les caixes no han restat al marge dels beneficis provinents de l’especulació amb l’habitatge, no tan sols per la via directa de la seva activitat de moure i gestionar els diners provinents i destinats al mercat immobiliari (préstecs, hipoteques, avals…) sinó implicant-se directament en el sector de la construcció mitjançant la compra i/o participació en constructores i promotores. Cal ser conscient doncs també, de la gran capacitat de pressió que aquestes empreses poden exercir i exerceixen a nivell tan legislatiu com polítiCaptura de pantalla 2018-09-27 a les 17.53.30.pngc.

El fet que hagin de ser aquests agents immobiliaris i, per tant el mercat, qui hagi de resoldre una necessitat de primer ordre i fer realitat un dret essencial genera contradiccions i desequilibris en la mesura en què aquests agents només viuen i sobreviuen en la lògica capitalista de generar beneficis per tal d’ésser invertits i obtenir més beneficis. La satisfacció de les necessitats socials queda desplaçada a un segon terme.

És important doncs que s’entengui que no poden ser aquests agents els que donin solució a la problemàtica actual, les alternatives han de ser generades des de la societat, hauria de ser l’administració (en un gir i canvi total en la manera d’actuari i en a concepció de l’habitatge), en complicitat amb la societat, qui gestiones, dugués a terme i garantís les noves polítiques d’habitatge i propostes per a fer front a la situació, i excloure aquells qui darrere de la necessitat tan sols veuen benefici.

 

Aquest article és l’editorial del monogràfic d’habitatge de l’InfoCUP que vam publicar a l’abril de 2018.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑