Una foto fixa de la ciutat (editorial InfoCUP abril 2018).

Per a fer una foto fixa de la ciutat, no es pot, ni volem obviar que el context actual, és un context polític completament excepcional que ha posat en tensió al conjunt de la població i els ajuntaments han estat una peça clau en la defensa del procés de conquesta del dret a l’autodeterminació i també en la defensa dels drets bàsics fonamentals, civils i polítics. Temps estranys, d’amenaça i de joc brut. I temps d’empoderament, organització i complicitat. Aquells qui creuen que només afecta al veïnat les voreres, menystenen al veïnat i a la capacitat d’intrusió que ha tingut a les nostres vides, la sensació generalitzada que perdem drets cada dia que passa.

Vam començar aquest mandat amb l’esperança que CiU entengués el missatge de la pèrdua de majoria i amb fe en les bondats del debat i  la capacitat d’arribar punts d’encontre, malgrat no és cap notícia, que tenim maneres d’entendre la política diferents, models de ciutat diferents i prioritats radicalment diferents.

Malgrat això, hem tingut una actitud propositiva i de treball però no hem trobat  una resposta a l’alçada.

Com a mínim esperàvem trobar un consens en la lectura de la crisi habitacional i situació d’emergència, que viu una bona part dels santcugatencs  i tot i que així mateix ho admetia l’alcaldessa amb aquestes mateixes paraules; no s’ha traduït sinó en gesticulació i molt poca priorització.

Cap conveni de masoveria urbana (què passa amb 6 claus?), cap conveni per fomentar el lloguer social, preu mitjà del lloguer de 1110 euros, la demanda d’habitatge d’HPO arriba a límits històrics, cap reunió de treball de l’Observatori d’Habitatge, demanda creixent de pisos d’urgència i un ball de xifres que delata molta improvisació.

L’alcaldessa va afirmar que el parc d’habitatge públic de lloguer és del 7% al cap de 3 setmanes se’ns presenta un pla estratègic per arribar, en 15 anys, al 5%. Ni a la casa de la vila saben ja a què atenir-se en matèria d’habitatge. Tots els plans anteriors, caducats per incompliment. L’autocrítica no arriba i mentre sentim el discurs d’autocomplaença, més veïns i veïnes fan les maletes. Hem sentit sovint com l’alcaldessa ens deia que posava per davant de tot la ciutat, nosaltres creiem que aquesta frase és certa, però d’una manera diferent a com la planteja. Creiem que sí que la dinàmica és posar per davant Sant Cugat, però el Sant Cugat marca, el Sant Cugat aparador. I aquesta carrera per a tenir una ciutat smart, florida, internacional, friendly, ens preguntem molt sovint en què repercuteix a la gent que hi viu. Perquè Sant Cugat a banda de ser smart, també és desigual. Perquè a Sant Cugat hi ha gent que no posa la calefacció. Sant Cugat es mereix ser coses menys frívoles que smart, per exemple justa, cohesionada, participativa.

Un dels exemples d’aquesta mirada de cerca de prestigi sense perspectiva de poble, aquesta pretensió un pèl ridícula de ser referents, són les xifres de les memòries de 2015 i 2016 del Teatre Auditori, on es revelava amb ser cofoisme que el Teatre Auditori té espectadors d’arreu de Catalunya  i escrutava que només un 30% dels espectadors són de Sant Cugat. Es pot entendre d’alguna manera que la programació del Teatre Auditori, que representa un 60% del pressupost de cultura sigui bàsicament gaudida per gent de fora de Sant Cugat? No té cap sentit.

Amb tot, és curiós l’asimetria en la voluntat de referència; l’explicació al fet que no s’estan destinant mesures excepcionals de protecció a l’habitatge, va ser que no es volia afavorir “l’efecte crida”. Per tant, es pot cridar  a espectadors de cultura d’elit, però no es pot generar suport social a qui ho necessita perquè fa efecte crida? Potser és que es criden a classes socials diferents i aquí rau la malícia d’aquesta doble vara de mesura.

Nosaltres preferim l’efecte vida; posar l’habitatge, la cultura (per a tots i feta des de tots), la salut, les cures, les garanties d’una vida digna radicalment al centre. Perquè la situació premia, el temps juga a la contra i cada dia que no aturem l’elitització del cost de vida de la ciutat, en perdem tots part substancial, els nostre veïnat. I tenint els recursos, essent capaços de fer-ho, no fer-ho suposa una elecció.

És igual si parlem del pressupost i de les ordenances fiscals d’enguany o dels darrers exercicis, massa sovint, parlem de números buscant el titular i massa sovint no mirem a fons què hi ha darrere determinades xifres o percentatges.

Deixant de banda la qüestió evident que cal pagar-ho tot en funció de la renda i que fins que no tinguem la targeta ciutadana no podrem fer-ho, sabem què significa pagar un 2,16% menys d’IBI a l’any? La rebaixa de l’IBI no suposa ni dos euros mensuals. I la pregunta és: val la pena menysprear un milió i mig d’€ per pagar 1,5€ menys al mes? Les ordenances fiscals han de servir per garantir les necessitats bàsiques i els drets socials de la població, perquè dins un titular, no s’hi pot viure. Ras i curt.

En participació, hi ha més recursos i es pot dir que a nivell d’organismes no ens en falta gairebé cap. Ara bé, tal i com entenem la participació aquesta no pot ser només un maquillatge que busqui legitimar les polítiques que ja s’estan fent. La participació, aquella que empodera en els assumptes comuns a la gent, s’ha de fer a foc lent i amb paciència. S’ha de tenir persistència i aprendre dels errors. En aquest sentit, hi ha un seguit d’òrgans que tot i que compten amb presència de ciutadans no traspassen la funció testimonial, ho veiem al Consell de ciutat, al Consell de cultura i a molts consells de barri. Cal creure’s els Consells de Barri, dotar-los de recursos, plantejar-los com el laboratori de participació que podrien arribar a ser.

I al capdavall, el mandat que passarà a la història per la corrupció i la lluita contra la corrupció. El camí de la lluita contra la corrupció és feixuc i a voltes sembla predicar pel desert, ara bé, nosaltres l’entenem com una responsabilitat intrínseca com a persones i com a càrrecs electes i és per això mantenim un compromís ferri amb l’aixecament de catifes i posar llums i taquígrafs on hi ha hagut corrupció, mala pràctica i robatori generalitzat. Les tres grans trames de corrupció del partit que governa, conflueixen a Sant Cugat. Casualitats casuals, diuen. Ja ho veurem, diem nosaltres.

El conservadurisme, i la por al progrés social són ara mateix una marca de la casa. Creiem sincerament que se’ls hi està exhaurint el model a les mans.

És hora de canviar-lo.

 

 

Editorial InfoCUP Abril 2018

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑