“Cuidant lluitem, lluitem cuidant” és l’opinió de Carlota Picanyol

D’aquí just 10 dies ens plantarem al 8 de març i jo em disposo a escriure l’enèsim article sobre la Vaga Feminista. Però només que aquest escrit aconsegueixi apropar una sola persona un pas més cap al feminisme o convèncer-la de la necessitat de la vaga, la reiteració constant del missatge haurà resultat útil i necessària.

Com ja s’ha dit el 8 de març estem totes, dones i homes, convocades a una vaga de dones sota el lema: Si les dones paren, es para el món, per reivindicar el paper de la dona en la societat.

Aquesta vaga ha sigut ideològicament gestada pels moviments activistes feministes arreu del món, és una vaga d’abast internacional que té el seu origen en les bases socials i el missatge de la qual ha anat escalant i amplificant-se. Davant la legitimitat de les reivindicacions i la necessitat d’una transformació en clau feminista, a Catalunya, diversos sindicats minoritaris han donat suport a la vaga donant al 8 de març el marc legal necessari per a que les treballadores puguin adherir-se a la vaga.

Aquells que qüestionen la necessitat d’aquesta jornada de lluita els dic que d’arguments i raons per estar fartes no ens en falten, més aviat ens en sobren.

Jo, personalment, preferiria no haver de reivindicar que encara ara les dones seguim cobrant menys que els homes per la mateixa feina, que ens segueixen matant –el 2017 van ser cent les dones assassinades per la violència masclista–, que la societat ens segueix cosificant relegant-nos així al paper d’objecte abans que subjecte. La llista és molt més llarga, però tot això ja ens ho sabem de memòria, oi?

El 8 de març s’alimenta d’aquest caldo de cultiu d’oportunitats en que s’ha transformat el moviment feminista i encara porta la lluita un pas enllà. I això és fantàstic.

A part de la tradicional vaga laboral i de consum, durant la vaga feminista les dones estem convocades a fer una vaga de cures. I és justament aquest punt en què cal que ens aferrem amb més força. Al posar l’accent en la necessitat de reivindicar l’esfera de les cures la lluita ha trencat les fronteres de l’extern i adopta una dimensió molt més introspectiva, privada i s’ha instal·lat a les cases de totes per quedar-s’hi.

Els moviments feministes dels darrers mesos han aconseguit que el debat al voltant del feminisme es convertís en una conversa pública. El feminisme ha deixat de generar rebuig i s’ha convertit en una prioritat en les agendes d’arreu. La normalització i globalització del feminisme han fet que la gent fes seu el discurs. Arribats a aquest punt de la patida la lluita feminista ha anat explicitant reivindicacions que fins fa un temps hagués resultat impensable posar sobre la taula. I un d’aquests aspectes és el treball de cures i la necessitat de convertir-lo en subjecte de lluita.

El treball domestic i el treball de cures són totes aquestes tasques que es realitzen normalment en l’esfera privada i que no només sostenen la vida, sinó que ens permeten viure amb qualitat. Malgrat que aquesta feina sigui ineludible, inajornable i que en algun moment de la nostra vida tots necessitarem ser cuidats, la feina de cures i domèstica no es reparteix de forma equitativa. El pes de la responsabilitat de les tasques de cures recau majoritàriament sobre les dones. Mentre que l’esfera pública, la del privilegi, la de la visibilitat, la del poder, la del reconeixement, segueix sent un domini masculí.

Però si ens fixem en tasques domèstiques i de cures, el que resulta preocupant no és només la distribució desigual de les hores que tant homes com dones hi dediquen sinó com davant la naturalesa ineludible d’aquestes feines segueixin sense tenir reconeixement social, ni cap tipus de prestigi. Darrere d’això s’amaga una mentalitat capitalista i patriarcal que valora només les tasques productives. Això s’acaba traduint en una invisibilització de la feina que fan les dones, feina que en molts casos es fa de forma gratuïta precaritzant encara més la situació de la dona en la nostra societat i fent-la econòmicament depenent, normalment d’un home.

Les cures són, al meu entendre, una de les qüestions amb més potencial transformador dins del discurs feminista, perquè mentre que la famosa escletxa salarial es pot revertir sense posar en risc l’actual sistema capitalista, el model de cures no. Repensar les cures i la manera en com ens relacionem és l’amenaça més directa que té l’actual sistema, ja que posar les cures al centre de la vida passa inevitablement per trencar amb un sistema capitalista que prioritza la producció al benestar de les persones.

Posar les cures al centre de la vida i treure-les de l’esfera privada resulta imprescindible per lluitar en contra d’un sistema alienador com en el que vivim. Les cures són un exercici de generositat, d’empatia, i una oportunitat per teixir xarxes de suport i solidaritat que ens permetin crear alternatives socials i econòmiques més humanes.

I d’això a Sant Cugat en tenim diversos exemples. Un d’ells és el Comitè de la Vaga Feminista de Sant Cugat que es va constituir el passat 5 de Febrer. Un espai obert i transversal per a dones, lesbianes i trans on s’ha anat cuinant la vaga del 8 de març i que ja ha realitzat diferents accions al poble amb l’objectiu ineludible de generar debat, visibilitzar i sumar forces per la vaga.

Durant les diferents assemblees obertes que han anat realitzant (la pròxima és el dilluns 5 de març, a les 19h, al Club Muntanyenc) han anat perfilant la jornada del 8M i omplint-la de contingut. El dijous serà un moment on hi haurà espai per la lluita i també espais familiars amb jocs, tallers… per als més petits de la família. A les 12h totes les dones quedem convocades davant de l’estació dels ferrocarrils per fer la cercavila, no mixta, que recorrerà el poble. A les 14h han organitzat un dinar popular a la plaça 1 d’octubre. I, finalment, acabarem el dia baixant totes juntes a la manifestació (mixta) unitària de Barcelona.

Estigueu atentes i atents a les seves convocatòries a través de les xarxes socials, perquè aquesta és una oportunitat per aprendre i per construir solidaritat entre nosaltres que no podem deixar passar. Cuidant-nos lluitem i lluitem cuitant-nos.

Carlota Picanyol, militant de la CUP Sant Cugat
Aquesta columna apareix primer a elCugatenc