“Qui NO fa el que pot, està obligat a més” és l’opinió d’Ignasi Bea

És igual si parlem del pressupost i ordenances fiscals d’enguany o dels darrers exercicis. ‘Xifra rècord’ i ‘congelació d’impostos, taxes i preus públics’ són els titulars. Els indicadors econòmics de l’ajuntament sempre en verd. I els comptes, cada any més ambiciosos. Més ‘partides socials’ i més bonificacions i ajudes a l’hora de pagar l’IBI. I, malgrat tot, els de la CUP hi votem en contra. Per què?

Massa sovint, parlem de números buscant el titular i massa sovint no mirem a fons què hi ha darrere determinades xifres o percentatges. Fa uns anys, fins i tot, es va produir una discussió entre el representant del govern, que defensava que l’IBI baixava i el representant de Ciutadans, que assegurava que pujava. Què passava? Que el rebut que pagaven els santcugatencs baixava malgrat que el tipus impositiu pujava. El rebut va baixar un 2,16% de mitjana, amb el conseqüent estalvi pels ciutadans i el descens en la recaptació per part de l’ajuntament.

Deixant de banda la qüestió cabdal -per nosaltres evident- que cal pagar-ho tot en funció de la renda (impostos, taxes, preus públics, sancions, etc) i que fins que no tinguem la targeta ciutadana, promesa pel 2017 i encara no implementada, no podrem fer-ho, sabem què significa pagar un 2,16% menys d’IBI a l’any? A la CUP hem fet l’exercici mirant rebuts d’IBI d’arreu de la ciutat. Hi ha qui paga 330 euros anuals per un pis de 60 metres quadrats a Sant Francesc i hi ha qui arriba als 1000 per una casa a Valldoreix. N’hi ha per a tots els gustos i butxaques, però tots tenen quelcom en comú: la rebaixa de l’IBI no suposa ni dos euros mensuals de diferència. I la pregunta és: val la pena menysprear una quantitat important d’ingressos (prop d’un milió i mig d’euros) per pagar 1,5 euros menys al mes?

Les ordenances fiscals han de servir per garantir les necessitats bàsiques i els drets socials de la població. I, més enllà que un percentatge del 17% pateixi per pagar els subministraments bàsics, l’alimentació o el lloguer, no es poden garantir drets a les persones que marxen de la ciutat perquè no poden viure-hi. Cada dia que passa augmenta el nombre de ‘noumarxats’, i aquest últim any el preu mitjà de lloguer a Sant Cugat ha augmentat 100 euros, situant-se a tocar dels 1000. Aquest és el principal problema de la nostra ciutat. I cal combatre’l augmentant les promocions de lloguer social de manera significativa.

Durant el clímax de la crisi econòmica que encara patim, es va posar de moda la solemne parida ‘cal fer més amb menys’, i nosaltres sempre hem dit que el que s’ha de fer és molt més amb més. Especialment si, com l’ajuntament de la nostra ciutat, tens equilibri financer i uns números envejables. No fer-ho és una decisió política. Per cert, la targeta ciutadana/carnet de renda -anunciada pel 2017 i que no arriba- implicaria que gran part de la població ni tan sols veuria incrementat el rebut.

Quan un alumne que va just esprem al màxim les seves possibilitats i treu un 4,75, se li fa confiança i se l’aprova. Quan un alumne que va sobrat no fa tot el que pot i treu un 5, se’l suspèn.

IGNASI BEA és regidor de la CUP-PC
Aquesta columna apareix primer a cugat.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑