«Aprendre per a continuar» és l’opinió de Núria Gibert

Aquesta pandèmia que a hores d’ara ja és una emergència social i econòmica ha entrat de forma abrupta a les nostres vides sembrant molt de dolor, preocupació pel devenir i incertesa a tants nivells que és indescriptible. Ha estat i serà un punt d’inflexió que ha vingut de fora i ràpid a les nostres vides, la nostra organització política, social, econòmica i cultural. Com un efecte paral·lel, també ha anat deixant al descobert una sèrie d’elements que crec que poden fer servei de cara a la reconstrucció futura i a la no repetició d’errors.L’autèntica fortalesa que tenim som nosaltres mateixos. La gent organitzada en xarxes de suport i els treballadors (quin privilegi els treballadors municipals que tenim). No els grans capitals, ni els poders financers ni tan sols les estructures de representació política. Qui ha demostrat que quan van mal dades aguanten el país són les classes populars. Les autèntiques forces vives. I no es pot permetre que ells, siguin qui torni a pagar els plats trencats de la crisi que vindrà. I sembla que algú ja voldria apuntar cap aquí.

També una evidència: si els ajuntaments som la primera trinxera on s’adreça tothom, hem de tenir més competències i capacitat. Ras i curt. No podem estar sols lluitant contra tot i vetllant per tothom.

I per acabar, el virus ha deixat el descobert allò superflu de moltes coses i el que realment és important; que els sistemes de protecció de la vida, del que ens cuida per a què ens entenguem, han de ser forts i centrals en les polítiques públiques: el sistema salut pública, però també l’educació, la cura de la gent gran i també els béns essencials per la vida, l’aigua, l’energia, el sostre. El mercat mai ens rescatarà de les crisis, té un sol objectiu i és generar beneficis. Posar els serveis públics i els drets socials a l’agenda serà central per sortir enfortits i no debilitats.

Han de canviar moltes coses en aquest país, en aquest món i la pandèmia ens ha ensenyat les evidències a lo bèstia. Cada euro en sanitat pública és vida dels nostres, que la cura de la gent gran, dels nens, de les persones més vulnerables, del benestar de la gent en general, no pot estar per darrere de res. La resta és accessori, la resta és artifici. I aprendre de tot plegat.

Estic convençuda que albergar esperances és allò que ens fa ser humans, la contínua voluntat de millorar i també penso que efectivament ens en sortirem, però no de forma màgica, ens en sortirem, si ens hi posem.

Núria Gibert és Tinenta d’Alcaldia de Drets socials i Igualtat i portaveu del Grup Municipal de la CUP Sant Cugat.
Aquesta columna apareix primer a cugat.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

WordPress.com.

Up ↑