‘La mentira es la que manda, la que causa sensación; la verdad es aburrida, p*** frustración!‘. Això cantava Eskorbuto a finals dels anys vuitanta fruit d’una anàlisi social i política feta des de les entranyes i des de les conseqüències d’un context de crisi política i econòmica i, perquè no dir-ho, d’una vida als marges, d’una vida dura i de carrer. Nihilisme escèptic directe de Santurtzi, Bizkaia.
Aquesta banda de punk ens ha deixat moltes cançons que, encara avui en dia, materialitzen en les seves lletres sensacions que ens són pròpies en el present. Pensaments que ens aborden de ple en el moment polític que ens ha tocat viure. Avui parlem de ‘trumpisme‘, de populisme, de postveritat, parlem de les ‘fake news‘ i li posem tot de paraules a tendències que en determinats moments sociohistòrics (re)apareixen. El soroll i la mentida en política han sigut sempre eines o, més aviat, armes amb les quals desinformar i manipular la població. El soroll i la mentida, a més, són directament proporcionals als moments de crisi, del tipus que sigui. Resulten molt convenients a l’hora d’escalar en les enquestes, de sortir als diaris, de modificar la percepció social sobre alguna bajanada política, en definitiva, són molt útils a les formacions polítiques sense escrúpols. Forçar la confusió i els malentesos desinformant la ciutadania significa conrear un camp fèrtil per a la manipulació política.
Un tuit malintencionat, una argumentació demagògica en un debat o, directament, optar per la difamació a consciència, generen soroll i mentides. La dita diu: ‘calumnia, que algo queda‘. Perquè l’esforç a invertir, un cop dit el que s’ha dit, en explicar la veritat i en què aquesta prosperi és gegantí. Personalment, em preocupa seriosament tot això, principalment, per dos motius. En primer lloc, perquè constato que les societats som cada cop més vulnerables a l’engany i a l’estafa. Ens veiem cada cop més orfes de sentit crític i ens mou amb més eficàcia el ‘clickbait‘ i la pressa acrítica de les xarxes socials que no pas el seny, la reflexió i el debat serè i amb contingut. I en segon, perquè veig com hi ha humans d’èxit en aquest negoci de l’engany. Humans sense escrúpols, que a consciència i pel propi benefici generen caos i confusió. No imagino què corre entre cada sinapsi cerebral d’aquells humans que es dediquen a la política amb soroll i mentides. Sovint em pregunto com és possible gent així. La resposta sempre acaba sent tocar de peus a terra: normal que tinguem el món que tenim.
Amb aquesta columna pretenia assenyalar directament algunes de les pràctiques que inclús he vist i viscut de ben a prop, ara que em toca ser on sóc. Però prefereixo no fer propaganda de qui no té un interès sincer i honest en treballar pel bé comú, de qui no mira més enllà del seu melic, de qui necessita del soroll i la mentida per guanyar en política.
MARCO SIMARRO és regidor de participació, joventut i barris.
Aquesta columna apareix primer a cugat.cat
GOVERNA'T 
Deixa un comentari