«El calaix de les mocions oblidades» és l’opinió de Ferran Margineda

I és que no cal que ‘Busquem quedar bé en el retaule magnífic dels que van pel món amb posat monolític i afronten la vida mirant-la a la cara i un dia, contents, compren flors a sa mare’ o que ‘Intentem trampejar per ser persones dignes, el pare modèlic que volen les filles, el de la veu greu, el de la mà forta, que paga un vermut i que arregla una porta.’

Per a alguns, aquest intent de veure’s al mirall com el que és acceptable socialment fa que massa sovint no vagin més enllà i el gest no superi la façana, l’aparador i tot quedi amb un posat, amb la foto, el breu que la premsa escriurà darrera d’un titular. Un moment efímer de glòria que aviat haurà de ser substituït per un altre igual de caduc.

La nostra EMD de Valldoreix a l’igual que l’Ajuntament de Sant Cugat tenen un calaix de les mocions oblidades, on com a cucs de seda s’alletarguen i fan capolls i el temps passa de forma diferent, esperant l’oxigen, la llum, el moment per volar i legitimar el consens que varen generar.

Així ha passat a ambdues viles amb la moció del bus a demanda a partir del vespre per a dones i noies, on s’ha deixat passar el moment òptim de les festes majors per a implementar-la, o el cas encara més estrany de Valldoreix, que amb la festa major hores d’ara arribant a la seva fi, no ha implementat el protocol contra les violències masclistes que es va aprovar pel ple.

Mentrestant, un bus sense conductor que no va enlloc passeja famílies rielleres i els posats patriòtics fan oblidar que aquella paraula … full de ruta … ha anat a petar també al calaix de sota del de les mocions oblidades.

Potser sí que de vegades ens en sortim, però si volem treure ‘el de vegades’ de la variable potser haurem d’obrir el calaix, arremangar-nos i creure’ns el que fem enlloc de viure del que diem que farem o les papallones quan surtin del capoll moriran en la foscor i les promeses de millorar petits i grans detalls de la nostra vida també.

Ferran Margineda és vocal de la CUP a Valldoreix
Aquesta columna d’opinió apareix primer a cugat.cat