Hi ha barris que sembla que hagin de passar-se la vida reivindicant allò que en altres indrets es dona per descomptat. I si hi ha un barri a Sant Cugat que coneix bé aquesta sensació és la Floresta. Un barri amb una identitat pròpia, una història de lluites veïnals i una enorme capacitat d’organització comunitària, però que massa sovint ha hagut de conviure amb la sensació de ser lluny de les prioritats de l’Ajuntament. Una perifèria que no és només geogràfica, sinó també política.
La Floresta fa més d’un segle que es construeix a si mateixa. Des de les primeres reivindicacions per disposar d’una estació de tren i serveis bàsics fins a les lluites per l’escola pública, els equipaments o la millora dels carrers. I també a través d’una vida cultural, associativa i comunitària que ha fet del barri un espai singular. El Casino autogestionat dels anys setanta, la UREF, les entitats culturals, l’escoltisme o, més recentment, la recuperació de les Cases dels Mestres són expressions d’una mateixa voluntat: que el barri no sigui només un lloc on viure, sinó una comunitat capaç de decidir com vol viure.
Fa dècades que parlem de les potencialitats de la Floresta, de la seva força veïnal, de la possibilitat de desenvolupar-hi un model de barri diferent. I, tanmateix, aquest horitzó sembla que sempre hagi de quedar una mica més enllà. Com si la Floresta estigués permanentment a les portes de fer realitat allò que fa tants anys que imagina.
No ha estat per manca de propostes, ni de gent disposada a tirar-les endavant. El que ha faltat massa vegades és una institució a l’altura. Els diferents governs municipals, al llarg de dècades, han tractat la Floresta com un barri que sempre podia esperar: inversions que arriben tard, projectes que s’eternitzen, mancances que s’arrosseguen durant anys i reivindicacions veïnals que es repeteixen mandat rere mandat. Han sabut reconèixer i elogiar la força comunitària del barri, però massa sovint no l’han acompanyat ni dels recursos ni de la capacitat de decisió necessaris. I així, entre promeses, ajornaments i solucions parcials, s’ha anat perpetuant un greuge històric davant del qual la política institucional hauria de saber demanar disculpes.
Perquè les necessitats quotidianes continuen sent massa evidents. Carrers i voreres que dificulten caminar amb seguretat, problemes d’accessibilitat, mancances en el transport públic i equipaments que no sempre poden respondre a tot el que el barri necessita, o que no acaben d’arribar mai. Els aiguats del passat 29 de setembre, amb esllavissades i afectacions importants, han tornat a posar sobre la taula la vulnerabilitat d’alguns sectors i la necessitat d’abordar seriosament el manteniment de les rieres, el drenatge i la prevenció dels riscos.
També necessita continuar sent un barri on la gent pugui viure. L’experiència de les Cases dels Mestres demostra que hi ha alternatives a l’habitatge especulatiu, demostrant l’essència més florestana de com es poden fer les coses d’una altra manera. Però no n’hi ha prou. Els 35 habitatges protegits previstos a l’avinguda de la Verge de Montserrat, que inicialment s’havien de lliurar el 2026, ni tan sols han començat a construir-se. Un barri no pot preservar la seva identitat si les persones que hi viuen no s’hi poden quedar.
I més enllà de les inversions, hi ha la gran promesa pendent: qui decideix sobre el futur de la Floresta?
Durant anys, el veïnat ha reclamat més autonomia i capacitat de decisió, fins a impulsar la proposta d’un Consell de Poble. Una reivindicació que no ha arribat a materialitzar-se i que exemplifica els límits d’un model de participació que massa sovint permet opinar, proposar i debatre, però reserva les decisions importants a l’Ajuntament. I és precisament d’aquest desencís, però també de la voluntat de no renunciar a transformar el barri, que neix l’Ateneu Popular de la Floresta. Un nou espai d’organització veïnal i comunitària que recull el llegat de tantes lluites i reivindica que el futur de la Floresta s’ha de poder construir i decidir des del mateix barri.
Cal recuperar aquesta ambició. Avançar cap a una governança realment compartida, dotar els òrgans veïnals de més capacitat de decisió i recursos, i fer possibles experiències de gestió comunitària com les que es reclamen per al Casino i altres equipaments del barri. No es tracta de traspassar responsabilitats municipals al voluntarisme de les entitats, sinó de reconèixer i confiar en la seva capacitat per gestionar, decidir i construir vida col·lectiva amb suport públic.
I en això també ens hem d’interpel·lar a nosaltres. Com a CUP hem defensat moltes d’aquestes reivindicacions i hem tingut responsabilitats en els espais de participació del barri. Però tampoc hem aconseguit culminar aquest salt cap a l’autogovern veïnal. Reconèixer-ho és imprescindible si volem parlar amb credibilitat d’un futur diferent.
La Floresta no necessita començar de zero, ni que ningú vingui a explicar-li què ha de ser. Es tracta de posar els recursos i les institucions al servei d’un projecte que fa molt de temps que es construeix des de baix.
Des de la CUP compartim aquest anhel d’una Floresta més viva, més justa i amb més capacitat de decidir sobre el seu futur. Perquè la Floresta no ha d’estar condemnada a ser una eterna promesa, té dret a ser tot allò que fa tant de temps que lluita per ser, i venim a treballar perquè així sigui.
Ariadna Sierra és portaveu i cap de llista de la CUP Sant Cugat
Deixa un comentari