Portava dies donant voltes al tema de l’article, dubtant, escrivint esborranys al cap… Finalment havia decidit dedicar l’espai d’aquest mes a la humilitat com a eina d’autocrítica que ens permet seguir aprenent i desconstruint comportaments inherents de la nostra societat com el masclisme, l’imperialisme, el racisme l’homofòbia… i tants altres elements que ens allunyen de l’ideal (a hores d’ara) utòpic d’una societat més justa, més diversa, més fraternal…
I de sobte la realitat em cau a sobre com una galleda d’aigua freda: quan semblava que el règim del 78 ja havia traspassat totes les línies vermelles detén al vicepresident, juntament amb set consellers de la Generalitat, portant la situació a un nou límit i obrint un escenari en què mai, en cap de les situacions, m’hagués imaginat que poguéssim trobar-nos.
Podeu acusar-me d’ingènua, jo porto repetint-m’ho des de dijous passat, i és que estava tant poc preparada per aquest moviment que la situació, encara ara, em segueix produint dolor físic.
Confessaré que aquests últims dies he plorat molta ràbia. Ràbia, impotència i, fins i tot indefensió. La indefensió de sentir que lluitem amb les mans nues contra un monstre que l’únic propòsit que té és endur-se pel davant tot el que es trobi en el seu afany d’imposar la seva voluntat. Que destruir és un procés molt més fàcil que construir ens ho diu la segona llei de la termodinàmica i ho corrobora el govern del PP, que juntament amb tot el bloc unionista, ha tancat files per defensar la unitat d’Espanya a qualsevol preu, fins i tot per sobre de diferències polítiques que abans havien defensat insalvables.
La situació política actual, el setge en què ens trobem immersos, sembla haver alentit la vida quotidiana, ha obert una sort de parèntesi en què tots hem posat en pausa d’una manera o una altra la nostra vida. I un debat que, fins dies abans, veia tant inajornable i necessari, com és el de la desconstrucció a través de l’autocrítica, ja no sembla ni urgent ni prioritari. I malgrat tot això, aquest és un article escrit tossudament des de l’optimisme.
Perquè, si és cert que aquests moments són difícils, imprevisibles i crítics, també és cert que ens trobem en un punt d’inflexió, de transformació, en què tot està per fer i tot és possible. I que de ben segur ja mai més res tornarà a ser igual.
“Com a estratègia de supervivència he redoblat els meus esforços per valorar les petites coses”
Com a estratègia de supervivència he redoblat els meus esforços per valorar les petites coses, els petits moments. I quan tot falla torno, incansable, al record dels avis. Els diumenges a la plaça de la Catedral, asseguda entre bosses i jaquetes mentre veig a l’avi ballar sardanes. Les tardes berenant amb l’avia mentre m’explicava anècdotes de la seva vida, com quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona i mentre la gent sortia a donar la benvinguda a l’exèrcit el seu pare va tancar la casa, “nosaltres no tenim res a celebrar”, que quan la mare i la tieta eren petites, durant la dictadura, les portaven a classes de català clandestines al pis d’una mestra…
No érem una família especialment política però l’amor per la cultura, la llengua i la convicció que, algun dia, aconseguiríem la plena sobirania és un denominador comú que m’acompanya en tots els seus records.
El 9 de novembre, d’aquí uns dies farà 3 anys, l’àvia va anar a votar, en cadira de rodes i amb respirador d’oxigen, sabia que li costaria dies recuperar-se, però va anar a votar.
Així que en els moments en què em costa veure el final, la solució, a aquesta situació penso en totes aquestes persones que han aconseguit que aquest eco històric es converteixi en crit. I penso en totes les persones que, ara, des de les places, en assemblees, des dels Comitès de Defensa de la República, mantenen aquest crit viu. I ja no em sento tant indefensa, ni tant petita, ni tant sola davant d’aquest estat feixista que està obertament en guerra contra els drets fonamentals i democràtics que volem, no només per a Catalunya i Espanya, sinó que defensem i defensarem per a qualsevol país.
Per nosaltres la República Catalana passa abans que res, i per sobre de tot, per la defensa d’un model de país, d’uns ideals, d’una manera de fer política: de proximitat i municipalista, per la possibilitat d’encetar un procés constituent que senti les bases d’un nou estat més just, més lliure, més feminista, més social. Un estat que construïm entre totes i per totes.
Aquesta és la nostra lluita ara i aquí, però el que ells no saben encara és que nosaltres ja hem començat a recollir victòries i és que la consolidació dels Comitès de Defensa de la República i dels moviments populars arreu del territori són, en si mateixos, un triomf.
Estem vivint un moment de catarsi en què sembla que despertem d’una llarga apatia, l’anomenat Procés ha servit per empoderar-nos i per recordar que la política la fem les persones, independentment de si formem part d’un partit polític o no. A les assemblees s’ajunten persones de diferents partits, persones amb diferents afinitats i justament és en aquesta diversitat ideològica on trobem l’enriquiment que ajuda a dibuixar projectes més amplis, que contribueix al debat i a assenyalar objectius comuns.
Com a Poble em agafat consciència que el canvi social passa per nosaltres i que a les nostres mans tenim la responsabilitat de construir el país en el qual volem viure. Ara som més conscients que mai, com deia Mario Bendetti, que “al carrer, colze a colze, som molt més que dos”. I aquest és un patrimoni que no ens deixarem prendre mai.
Carlota Picanyol, militant de la CUP Sant Cugat
Aquest article apareix primer a elCugatenc
Deixa un comentari