“Si no es pot dir, no existeix” és la columna d’opinió de Núria Gibert

El passat Consell de Barri de La Floresta de setembre unes veïnes van fer una proposta de posar nom a una plaça que no en tenia, que és molt transitada i que se l’anomena popularment ‘la plaça del sociosanitari’, un nom ben prosaic i descriptiu. Les veïnes van proposar que la rebategéssim amb el nom de ‘la plaça de les dones’. A més, argumentaven, no hi ha un sol carrer dedicat a una dona en tota la Floresta.

Aquesta dada em va glaçar i capficar. Ni un sol carrer? Ni una sola dona mereix un reconeixement col·lectiu? Vaig anar a la pàgina de nomenclàtor de l’Ajuntament, les categories són prou àmplies, i em vaig capbussar a la de noms lligats a la història local, generalment les primeres famílies pobladores. Totes fan referència a homes. Vaig estirar l’experiment a Sant Cugat; quants noms de memòria surten amb noms de dones? Ben pocs, poquíssims. Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Josefina Mascareñas… Recordo també un informe dels alumnes de l’Angeleta on concloïen que només un de cada 17 carrers té nom de dona, un trist 15% i que existeix una moratòria municipal, per almenys als nous carrers reduir la desigualtat al 30%. Per què al 30, si som el 50% de la població?

No és una qüestió primordial, pensareu, a Sant Cugat tenim problemes molt greus de desigualtat i d’exclusió social. Per què els noms dels carrers? Doncs perquè allò que no es pot dir no existeix i la negació permanent del paper de les dones a la història, de la construcció de la nostra comunitat, també és polític. És clar que les dones han estat molt invisibilitzades i no en tenim gaires a la història de científiques, polítiques, artístiques, pot dir algú. Bé, segur que sí que en tenim moltes però no han gaudit d’un tracte històric de primera línia i buscar-les, rescatar-les i homenatjar-les pot ben ser la reparació històrica que mereixerien. Així, les nenes no s’hauran de preguntar per què cap carrer és de dona i tots són homes, com si fos una norma universal. Com si les dones no es poguessin dir, ni que existim, ni que haguem sostingut darrere traves i impediments socials històrics caràcters i fites i descobriments, o simplement fent totes les tasques de cura i reproducció per a què el científic de torn, el músic popular o el polític valent es poguessin dedicar a la seva feina sense distraccions tan poc històriques com el manteniment d’una casa, la cura dels malalts, avis i fills, comprar el dinar… Reivindiquem-nos, prioritzem-nos i anomenem-nos, que el nom fa la cosa.

NÚRIA GIBERT és portaveu de la CUP-PC
Aquesta columna apareix primer publicada a cugat.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑