“Xirinacs o la traïció dels líders” és la columna d’opinió de Ramon Piqué

Aquest any farà 10 anys de la mort d’en Lluís Maria Xirinacs, aquell capellà barbut, amb cara de bona persona, que als anys 70 feia vagues de fam a la porta de la presó Model de Barcelona per demanar l’amnistia dels presos.

La publicació recent de la seva biografia, escrita per Lluís Busquets i publicada per Balasch, ens dóna l’oportunitat de reivindicar aquella generació de persones compromeses amb la independència del nostre país i que amb la seva acció ens van ensenyar que no tothom havia sucumbit als encants del nou sistema monàrquic espanyol, que l’autonomisme no va enganyar tothom, que sectors dirigents d’aquest país eren part del mateix bloc dominant que des de dècades ens governaven i que l’independentisme havia estat arraconat als marges amb la complicitat de gran part de la classe política catalana.

La gent com en Xirinacs ens recorden com és d’important per a un país la consciència crítica per no acabar justificant l’injustificable. Sóc d’aquella generació que érem adolescents quan el dictador va morir. Vam néixer amb el franquisme i vam créixer una part de les nostres vides entre el franquisme i el tardofranquisme. La figura d’en Xirinacs la vam conèixer amb la distància pròpia de l’edat que ens separava.

En aquells anys, l’independentisme era una opció política reduïda, i en els mitjans de comunicació només apareixia en notícies vinculades a la violència i la repressió. La famosa transició política no va ser tan pacífica com ens han volgut fer creure.

L’any 1977 es promulgava la llei d’amnistia. Una petició reclamada per milers de persones, entre elles en Xirinacs. Una llei que havia de permetre la sortida de tots els presos polítics antifranquistes però que no es va aplicar als independentistes catalans perquè el ministre Martín Villa s’hi va negar argumentant que aquests no lluitaven per les autonomies sinó que volien la independència.

L’11 de setembre de l’any 1978, un jove de 16 anys, Gustau Muñoz, era assassinat per un policia al carrer Ferran de Barcelona després d’una manifestació convocada sota el tema ‘Fora les forces d’ocupació’. Els seus familiars encara avui dia. 38 anys després, reclamen que la justícia investigui aquells fets.

L’any 1979 era detingut a París amb una petició d’extradició de les autoritats espanyoles Manuel Viusà, militant independentista que havia lluitat també a la resistència francesa.

L’11 de setembre de l’any 1980 al Fossar de les Moreres la concentració independentista era dissolta per guàrdies civils a cavall.

El 1982 després de la manifestació contra la LOHAPA sis independetistes eren empresonats durant cinc setmanes acusats d’apologia de la rebel·lió per dur una pancarta que deia ‘Independència’. El responsable d’aquella operació anys era Jorge Fernández Díaz… Un personatge sense escrúpols.

En aquell context de repressió contra qualsevol expressió independentista que volgués plantar cara a l’estat només hi havia l’opció d’aguantar i potser esperar temps millors o l’opció de lluitar contra corrent… En Xirinacs il·lustra els que van voler mantenir els seus ideals, uns ideals que eren abandonats per molts d’altres.

La repressió contra l’indepentisme serà una constant en la dècada dels 80. Un total de 185 persones són detingudes per la seva militància en aplicació de la llei antiterrorista. La tortura i la presó acompanyaran la majoria d’aquelles detencions. Mai la justícia espanyola va investigat cap de les denúncies per tortures. Avui en dia els botxins continuen treballant per al mateix estat.

Després dels Jocs Olímpics restaven en presó, encausats o exiliats encara una setantena d’independentistes, mostra de la poca maduresa democràtica i del caràcter repressiu de l’estat. Amb l’objectiu de trobar una sortida política a l’existència de presos independentistes, es crea una comissió de portaveus, entre les quals hi havia en Xirinacs. Es van fer moltes reunions amb dirigents polítics del moment i vam poder veure com els era d’incòmoda la seva presència. Feia poc que havia publicat part de les seves memòries en una trilogia intitulada ¡La traïció dels líders¡. Líders als quals ara anava a interpel·lar tot demanant la llibertat dels presos independentistes.

Deu anys després de la mort d’en Xirinacs en país ha canviat i crec que podem dir que el que ara estem recollint té a veure amb les llavors de moltes persones que com ell mai van trair el seu compromís amb la llibertat del nostre poble.

RAMON PIQUÉ és regidor de la CUP-PC i president del consell de barri de la Floresta.

Aquesta columna apareix primer publicada al cugat.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑