“Participació Ciutadana: Sant Cugat entre dues aigües” és l’opinió del Ferran Margineda

La participació ciutadana s’està convertint en un concepte que està perdent part del seu sentit original per l’excessiu ús i abús que es fa des de les instàncies de govern. Els que en un principi eren crítics amb el discurs rupturista de la radicalitat democràtica són els que ara han vist un filó i s’han apropiat d’aquest discurs amb finalitats propagandístiques, de despolitització, de cooptació i de control.

Els processos participatius que estem albirant a la vila esdevenen tràmits ‘teleguiats’, verticals i simulats, emprats per complir amb la tendència i legitimar, sense mullar-se, una part de l’acció de govern.

Aquest processos participatius no permeten a l’individu qüestionar, discutir o proposar visions alternatives de desenvolupament. En qualsevol cas, permeten participar sobre opcions tècniques que ja han estat determinades prèviament sense poder accedir a temes estructurals. Aquesta limitació implica que la ciutadania que es vol involucrar no té opcions per millorar, per desenvolupar les seves capacitats i aptituds, per participar, no es permet que esdevingui un subjecte polític, i se’l limita a només poder consumir el nou producte de moda, tot i que el miratge es complementa amb procediments, temes i organització de debats que permeten un espai calculat per a l’espontaneïtat ciutadana. Tot el mecanisme es redueix a una política d’imatge on l’alcaldia /presidència (cas de Valldoreix) manifesten llur obertura a la societat civil sense oferir només que pseudo-participació als seus administrats.

Per tant, necessitem canvis que passin perquè la participació es tradueixi en un procés d’empoderament de la ciutadania. Aquest requereix d’una societat civil amb certa autonomia de la classe política que cedeix espais i on es participa tant en la proposta de projectes com en la presa de decisions. L’empoderament permet la millora de l’individu i de les associacions de les que pot formar part desenvolupant quatre punts clau. El primer és la possibilitat de deliberació,

La deliberació necessita d’un cert grau d’organització i maduresa. Les reunions o assemblees obertes com a espais deliberatius gaudeixen de l’avantatge de poder mobilitzar bastants/molts participants, però aquesta aparent qualitat pot esdevenir problema a l’hora d’aconseguir una discussió profunda i rica. Això es resol combinant sessions ordinàries col·lectives amb grups de treball sectorialitzats. Els espais públics de deliberació, cara a cara, també generen anticossos per a frenar propostes insolidàries o de caire personal en tant que els ciutadans han de defensar ‘certes reivindicacions’ davant de la resta de veïnes i veïns en lloc de davant dels seus representants polítics. La deliberació permet també fer el seguiment de les propostes presentades, acompanyar-les en un procés previ de validació tècnica i fins i tot ser-hi present en la fase de llur aplicació. Per tant, són els espais més democràtics i directes per a dirimir on es destinen els pressupostos públics i prioritzar les inversions a realitzar. Segona clau: vinculació.

Però que succeeix quan no es permet la deliberació? La participació, malgrat pugui ser o no vinculant, esdevé una simple consulta. Les consultes són puntuals i no estan calendaritzades com succeeix amb els mecanismes de participació més desenvolupats que és repeteixen periòdicament. Tercera clau.

La quarta clau és simple: materialitzar-los en una seu física permanent com un Consell de Barri, Consell de Ciutat o Consell de la Vila en el cas de Valldoreix.

Però les quatres claus no es poden emprar sense cert grau de voluntat política i de capital social. A Sant Cugat del Vallès trobem dos exemples antagònics de com es poden combinar aquest dos elements: La Floresta és un exemple on una comunitat que compta amb veïnes i associacions disposades a participar amb temes que fins ara eren municipals han aprofitat l’escletxa que l’eina del Consell de Barri els brinda, amb cert marge de maniobra que el govern local permet, per aprofundir en la democràcia directa. Tenim una capital social potent i una voluntat política que ho permet. A Valldoreix, en canvi, la voluntat política és clarament oposada i poca cosa hi poden fer els actors socials al respecte. Veure com es recula i es dissol el Consell de la Vila i tractar de reaccionar. A Valldoreix, el poder deliberatiu s’ha furtat del seu màxim òrgan de participació ciutadana i es pretén que resti només en mans del govern en majoria i dels ‘tècnics a sou’ com a únics actors legítims per a fer síntesi després de les aportacions ciutadanes. Per tant, en aquest cas, la participació és solament consultiva malgrat haver nascut amb possibilitats de ser deliberativa.

Cap a on tendirà la participació ciutadana a Sant Cugat dependrà de que la ciutadania s’esforci en entendre, abandoni l’actitud laxa de deixar-se fer i comenci a prendre les regnes assumint allò tant nostrat que cert esforç comporta certa recompensa.

FERRAN MARGINEDA és vocal de la EMD de Valldoreix per la CUP-PC

Aquesta columna apareix primer a cugat.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑