Fa unes setmanes, a Elx, una estelada va tornar a ser tractada com una amenaça. Una bandera que, segons ens repeteixen des de fa anys, ja no representa ningú, encara molesta prou perquè algú vulgui fer-la desaparèixer.
Potser perquè el problema mai no ha estat només la bandera. El problema és el que representa quan deixa de ser folklore i es converteix en voluntat política: un poble que continua volent decidir el seu futur.
Aquest Onze de Setembre arriba en un moment de disputa. Disputa per quin país volem ser, per com entenem la catalanitat i també per qui té dret a definir-la.
Durant massa temps sembla que els catalans hàgim hagut d’anar pel món justificant coses que haurien de ser normals. Explicant que parlar català no és imposar, que defensar la independència no és odiar ningú i que una estelada no és una provocació.
Sempre explicant-nos, sempre justificant-nos.
I ara, a més, hi ha qui des de dins voldria convertir la catalanitat en una frontera, repartir carnets i decidir qui és prou de casa i qui no. Ens diuen que som pocs, que ens estan substituint, que per protegir-nos hem de tancar-nos.
Nosaltres no volem una nació catalana que passi el dia comptant qui sobra. Volem un país obsessionat amb sumar.
Perquè un país creix cada vegada que algú aprèn català. Creix quan algú que ha vingut de fora decideix construir aquí la seva vida. Creix quan un jove decideix quedar-s’hi, quan un barri s’organitza, quan una entitat manté viva la cultura popular o quan algú que ha nascut a milers de quilòmetres d’aquí decideix que el futur d’aquesta terra també és responsabilitat seva i la defensa.
A nosaltres no ens importa d’on vens. Ens importa què vens a fer i quin país contribueixes a construir. No és el mateix arribar aquí per viure, treballar, arrelar i formar part d’una comunitat que tractar aquesta terra com un negoci, venir a especular-hi o treballar perquè deixem d’existir com a poble.
I això no ens fa menys catalans. Al contrari. Ens en fa més.
Volem ser milions. Milions parlant català, estimant aquest país, organitzant-nos, discutint-lo, transformant-lo i sentint-nos responsables del seu futur. Volem que el català sigui la llengua comuna d’aquest poble, no una frontera per decidir qui entra i qui queda fora. Volem barris vius amb comunitats fortes, cultura popular, escoles que facin país i un territori que no estigui en venda al millor postor.
Però fer gran el país també vol dir que la seva gent s’hi pugui quedar.
I aquí, Sant Cugat, que sempre acaba, malauradament, sent exemple d’aquesta realitat, ens trobem que ens cal tot un sou per poder tenir un sostre a la nostra ciutat. Una ciutat on un lloguer ronda els 1.500 euros, on molts joves assumeixen que hauran de marxar i on quedar-se depèn cada vegada més del patrimoni familiar, resulta difícil sostenir que els nostres problemes els provoquen els que arriben sense res.
No és qui arriba buscant una vida qui ha convertit l’habitatge en un negoci. No és qui arriba de fora qui fa que cada vegada costi més viure del propi sou ni qui posa el territori al servei dels que més tenen.
El problema del país no és que hi hagi massa gent que vulgui formar-ne part. El problema és que cada vegada menys gent se’l pot permetre.
Perquè la nostra idea de país no és només cultural o nacional. És també material. Un país s’empetiteix quan perd la llengua, però també quan expulsa la seva gent, quan desfà les comunitats, quan ven el territori o quan converteix les nostres ciutats en un producte només per a qui se les pot pagar.
No portem dècades lluitant contra uns Estats que ens neguen com a nació per acabar reproduint a petita escala les mateixes lògiques que ens oprimeixen: decidir qui mereix drets i qui no, perseguir el diferent, governar a través de la por o construir un país al servei dels que més tenen.
Quan diem una terra lliure, no parlem només d’una terra lliure dels Estats que ens neguen com a nació. Parlem també d’una terra lliure de l’especulació, de l’explotació, del racisme i d’un model econòmic que expulsa la seva pròpia gent.
Volem fer aquest país més gran, lliure i, sobretot, millor.
No abaixarem el cap davant dels que ens volen subordinats. Tampoc davant dels que ens volen dividits ni dels que voldrien apropiar-se del país per fer-lo més petit.
Quan ens van treure una bandera a Elx, nosaltres vam omplir un estadi sencer l’endemà. Ens volen petits i responem fent-nos grans. Ens volen avergonyits i responem amb orgull.
Tenim segles de gent al darrere, una raó que no ens han pogut prendre i un poble que, cada vegada que l’han volgut fer desaparèixer, ha tornat a aixecar-se. Ara, continuarem la lluita per una terra lliure on valgui la pena viure.
Ariadna Sierra és portaveu i cap de llista de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari