El comodí de l’immigrant és una carta perfecta. Penseu-hi bé. La dimensió abstracta –gairebé mitològica– de l’immigrant serveix a qualsevol finalitat. I sovint no massa ètica.
L’immigrant és capaç de tapar com el teu jefe t’explota. Perquè no és aquest últim qui et paga poc, no et compensa les hores extra o et retalla les vacances. És l’immigrant que et roba la feina.
L’immigrant també té el poder de destruir els serveis públics. Perquè no són els polítics qui han anat retallant a plaer la sanitat, l’educació o els serveis bàsics mentre s’apujaven els sous i endollaven els seus. És l’immigrant qui els col·lapsa.
L’immigrant, a més, és tan llest com per a viure de les ajudes públiques. Perquè tothom sap que si ets de fora i no tens papers l’Estat et posa casa i cotxe.
L’immigrant no és ni tan sols una persona, és un exèrcit capaç de les invasions més aterridores. Perquè amb una sabata i una espardenya són molts els imperis que s’han construït, tothom ho sap.
Vaja, que l’immigrant, en la seva omnipotència, és el gran artífex de tots els nostres mals. I ja és curiós perquè només a Catalunya el 46,8% de la població amb nacionalitat estrangera viu en risc d’exclusió social. I les persones ‘sense papers’ ni tan sols poden accedir a cap ajut econòmic. També sabem que la immigració –recordem, persones amb desitjos i aspiracions com qualsevol– aporta als comptes públics més del que rep.
Però, en fi, i per anar més enllà de les dades i d’aquells relats més utilitaristes que veuen bé la immigració si és per fer les feines que nosaltres –qui serà ben bé aquest nosaltres?– no volem fer. El que més em costa de pair és com cada cop més gent s’ha acomodat en la simplicitat d’un relat totalment barroer, esbiaixat i interessat. I entenc que cada cop és molta més la gent que està pitjor, a qui costa més omplir la cistella o pagar la benzina, les qui passen hores per anar i tornar de la feina amb un transport públic rebentat de gent i que va tard, a qui el metge no et pot donar hora quan ho necessites i un llarg etcètera.
El tema és que cap d’aquestes problemàtiques les provoca la immigració. I amb això no vull obviar que és un repte important ser capaços d’establir itineraris d’inclusió amb recursos i enfortir uns serveis públics que, avui dia, estan cada cop més deixats de la mà de Déu.
Al cap i a la fi, el problema és sempre la pobresa i allò que la genera. El problema que compartim la gran majoria de la població és l’acumulació desigual de la riquesa, allò de què els rics siguin cada cop més rics mentre els pobres siguin cada cop més pobres. Els de dalt ho tenen claríssim. Ho continuarem permetent?
Marco Simarro és regidor de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari