Ser adolescent no sempre és fàcil. La cerca de l’acceptació social i la construcció d’una identitat i personalitat pròpies no sempre van en consonància i sovint generen etapes més que convulses. En tot cas, és una època de moltíssims aprenentatges i experiències en àmbits ben diversos com ara l’emocional, el relacional o el dels coneixements acadèmics. Cada jove té uns orígens familiars diferents, sigui per raó cultural, social o de classe. Així doncs, cadascú tindrà unes necessitats pròpies més enllà de les comunes.
Ser educador social m’ha apropat a diferents entorns socials i comunitaris i, per moltes diferències culturals o econòmiques que puguem trobar-hi, la necessitat de sentir-se realitzat, comprès i feliç impera en aquesta etapa. Tanmateix, no podem obviar que l’estabilitat econòmica familiar és un factor crucial per a un desenvolupament personal en condicions. Així doncs, més enllà d’escoles i instituts, les ciutats generen recursos de tota mena per tal de poder oferir una infància i una adolescència amb igualtat d’oportunitats, independentment dels recursos de cadascú.
Recordo amb molta satisfacció la feina feta des del Plafa, colze a colze amb l’equip de psicopedagogia, per tirar endavant un projecte pioner a Sant Cugat: l’Aula Oberta. Des d’aquest espai podíem oferir als alumnes una forma diferent d’aprendre i d’adquirir coneixements. Des d’una vessant més pràctica i amb un grup més reduït el centre s’adapta a les necessitats de tothom. Tanmateix, les limitacions són evidents pel que a pressupost i equipament es refereix. A dia d’avui, la majoria d’instituts encara no estan preparats per diversificar al màxim les fórmules d’aprenentatge. Al meu parer, un institut hauria de ser el centre neuràlgic des d’on tot el jovent assoleix els estudis mínims alhora que es treballen altres aspectes com les relacions humanes en igualtat i les emocions (importantíssim és aplicar perspectiva de gènere tant als continguts com a aquells que treballen amb els i les joves). En aquest sentit, una màxima de l’educador brasiler Paulo Freire em serveix de guia: “Ensenyar no és transferir coneixement, sinó crear les possibilitats per a la seva pròpia producció o construcció.”
Altra experiència rellevant és la que visc actualment exercint com a educador en un espai per a adolescents al barri d’Hostafrancs, a Barcelona. Aquest equipament neix de la necessitat d’un espai de referència, fora de l’horari escolar, per al jovent del districte. La idea principal és proporcionar atenció al jovent d’entre 12 i 16 anys i l’objectiu general és l’acompanyament en el desenvolupament integral dels adolescents. És a dir, estimular i potenciar l’estructuració i el desenvolupament de la personalitat i la socialització, l’adquisició d’aprenentatges i hàbits bàsics i l’enllaç amb la comunitat immediata. Un equipament d’aquestes característiques és una peça més en un engranatge ple d’agents i serveis: educadors de carrer, tècnics d’integració, treballadors socials, equips d’intervenció psicològica, etc. Veure’m immers en aquesta xarxa em fa comprendre que a la nostra ciutat, Sant Cugat, encara estem lluny de poder proporcionar espais d’atenció i acompanyament al jovent a l’alçada de les necessitats.
Vivim en una ciutat on els i les joves representen un percentatge elevadíssim i, per contra, els serveis i equipaments que ofereix l’administració són limitadíssims. No voldria fer una comparació poc pertinent però, salvant les distàncies, és força evident que a Sant Cugat necessitem una aposta ferma en la millora dels recursos (humans, professionals, materials i econòmics) destinats a l’atenció a l’adolescència i al jovent en general.
Marco Simarro, educador social i membre de la CUP Sant Cugat
Aquesta columna apareix abans a ElCugatenc.cat
GOVERNA'T 
Deixa un comentari