Quan es parla de recursos bàsics com són l’aigua, l’energia, el sòl o la biodiversitat, se’ns transmet la idea que són uns béns de tots, que pel nostre bé són gestionats d’una determinada manera, que sembla totalment inamovible.
A més, es té una tendència a la simplificació dels conceptes fins a fer-los quasi trivials i, per tant, prescindibles en les discussions.
Així quan es parla de biodiversitat sempre ens mostren animals o plantes agradables a la vista, sense tenir-se en compte el seu baix pes específic respecte del total i la gran importància de la microbiota, de la biodiversitat que no es veu per se, sinó pel que fa a (exemple: fermentant matèria orgànica i permetent que els elements que la componen tornin al seu cicle natural; o generant antibiòtics, o vi, o formatge…….).
Quan es parla de sòl, no es va més enllà de l’urbanitzable i no es valora el sòl agrícola, l’autèntica garantia de sostenibilitat alimentaria pel futur. No es parla d’ell, perquè el valor en si mateix és baix i, per tant, les plusvàlues derivades de la seva especulació petites en comparació amb el sòl industrial, urbà o turístic.
L’energia, com que no es veu, ens la fan visible mitjançant els impostos i rebuts, i a més a més, es referma la imatge que és quelcom d’altres que ens cedeixen pel nostre funcionalisme i/o confort. En el cas de les energies fòssils, podria valorar-se així, però en l’eòlica i la solar, com s’explica.
L’aigua és la clau de la vida. Sense ella res de l’esmentat amb anterioritat té cap valor, ja que no és funcional.
Com que som una societat culta, sabem fer servir eufemismes per explicar coses i així endolcir la seva situació real i valor. Ara parlem de pobresa energètica, d’aigua social, de dret a l’habitatge i al desnonament, en definitiva estem parlant de pobresa, de misèria, de necessitats que en la nostra societat es visualitza en grups de persones, que són exclosos de l’ús d’aquests béns, i que a escala global, mundial són i poden ser causa de la migració més gran mai valorada, ja que amb ella es tracta d’evitar el pitjor dels mals, la mort. (veure informació relacionada)
A Europa i les terres que la constitueixen no estem en aquest extrem, tanmateix estem forçant en moltes persones, uns límits de vida en els estàndards socials que ens hem marcat. A la vegada, si no mostrem sensibilitat amb aquest fenomen i amb aquests veïns, difícilment podrem mostrar-la vers a problemes qualitativament similars, que passen a suficient distància per no ser vistos, però prou a prop per a rebre aquesta migració, fruit de l’aigua.
Parlar d’aigua, com a màxim exponent dels recursos públics, ha de ser prioritari, ja que és la base del nostre funcionalisme social que no ha de per què ser com el que s’ha emprat fins ara; no tot s’ha de basar en el principi creixement / benefici, entre altres coses, perquè aquest només és bo per unes quantes persones. Es poden [hem] d’establir altres principis en què el valor de les coses sigui superior i diferent del seu cost.
És un tema i un moment en què hem de guanyar totes i tots, si no perdrem molt, massa, inclús quelcom molt valuós; el futur. El que, si és per error, és lamentable. Però si és per deixadesa i per furt, és molt trist, patètic. Diu molt negatiu de nosaltres i la nostra societat.
A més a més, pels asèptics, descreguts, desconfiats i sobretot volgudament ignorants, a finals de segle sereu molts més i com a mínim disposareu d’un 20% menys d’aigua, no ús sembla que ja ni ha prou i que hem de començar a fer ja mateix?
ROBERT SAVÉ és mirasolenc i simpatitzant de la CUP Sant Cugat
GOVERNA'T 
Deixa un comentari