Avui fa un mes se’ns presentava als regidors el Baròmetre inclusiu. Desconec la raó per la qual no s’ha fet públic, perquè els resultats són reveladors.
D’aquelles intuïcions permanents com certeses, per fi en tenim dades:
El 40% del col·lectiu jove no es pot emancipar. Patapam.
Devastador; el 42% de la població té dificultats per a pagar l’habitatge. Allò que havia de ser un dret garantit.
El 35% de les llars tenen problemes per arribar a final de mes. També hi ha dades que apunten al nou perfil de la configuració de les bosses de pobresa, plenes ara de treballadors (el 56% de les persones considerades pobres, treballen). I finalment i la que com ajuntament hauria de fer reflexionar i més:
Del col·lectiu de persones que tenen problemes greus, al 65,2 no els ajuda ningú, al 21,7 la família, i a un escarransit 8,7 els ajuda l’Ajuntament.
Això significa senzillament que l’ajuntament i la cartera de serveis no arriba on ha d’arribar. És culpa del servei tècnic? En absolut. El motiu, d’aquest desconeixement, d’aquesta infrautilització, és la concepció de la política social que té PDeCAT: un pedaç assistencial, amb caràcter caritatiu. He sentit massa vegades, que no es poden fer polítiques socials, per l’efecte crida. Atònita em té aquest concepte classista, però en tot cas i amb xifres sobre la taula, no es pot esperar més. Cal capgirar-ho com un mitjó. Cal que els serveis socials siguin universals, que la gent els conegui, perquè això fa que siguin justos i arbitrin en les desigualtats, donar dignitat i no assistència a qui les necessiti que som molts.
Amb una mica de sort, només queden 7 mesos de model elitista des d’uns pocs i per a uns pocs.
NÚRIA GIBERT és la portaveu del grup municipal de la CUP-PC a l’Ajuntament de Sant Cugat.
Aquesta columna apareix primer a TOTSantCugat.cat
GOVERNA'T 
Deixa un comentari