“#Volemacollir, prou UErgonya!” és l’opinió de Jordi López

Ja va sent hora de trencar amb aquesta xacra que és el sistema econòmic imperant

Aquest mes de febrer, podem dir que és el mes en què més feina es farà per conscienciar a la població catalana sobre la crisi de les persones refugiades que estan a les fronteres d’Europa.

Però segur que són persones refugiades? Crec que la majoria d’elles encara no, de moment la gran majoria de població desplaçada, estan a les portes del vell continent esperant al fet que obrim les fronteres per poder aconseguir asil i refugi en una terra que se suposa que és d’acollida.

Les imatges de persones fugint de la guerra i de la misèria que actualment hi ha als seus països d’origen fa esgarrifar a qualsevol, moltes de nosaltres hem envermellit veient les imatges de centenars de persones caient a la mar mediterrània. Els documentals de la feina que està fent Proactiva Open Arms o altres organitzacions sobre el terreny fan, que com a mínim jo, m’avergonyeixi d’aquesta Europa que diuen és un exemple per a la resta del món, doncs quin exemple més barroer que estem donant, estem permetent, per omissió, que milers de persones trobin la mort en aquesta mediterrània que tant ens estimem i que l’estem convertint en una fossa comú, en una tomba gegant!

A Sant Cugat, no som menys solidaris que a la resta de poblacions veïnes, s’estan recollint signatures per entregar als governs de torn, demanant que obrin les fronteres i que, d’una vegada per totes, les persones que estan esperant a les portes del nostre continent, puguin com a mínim, acollir-se al dret de totes les persones a poder rebre refugi. Es treballa des de diversos camps i àrees per conscienciar a la nostra població de la necessitat de pressionar a les classes polítiques per resoldre aquest problema humanitari, fins i tot, aquest dissabte vinent s’organitzarà una cercavila fins a la plaça Lluís Millet, per baixar plegats a la manifestació que es farà a Barcelona a la tarda.

Però en tindrem prou amb demanar que s’obrin les fronteres aquesta vegada? Rotundament no, l’arrel del problema no és tenir persones a les portes de les nostres fronteres esperant al fet que els governants actuals els acullin, l’arrel del conflicte són les polítiques internacionals que han dut a terme en les darreres dècades els governs europeus.

En alguns casos els hem escanyat econòmicament, portant a les poblacions d’aquests països a la ruïna total, en altres casos els hem abocat a governs autoritaris que han provocat autèntiques massacres a les seves terres, amb armes que han estat comprades als estats europeus. I quines solucions han proposat els estats europeus? Doncs per exemple, aixecar murs a Melilla, aplicar extradicions “en calent”, prohibir la lliure circulació de persones, tancar en centres d’internament per a estrangers (CIEs) a les persones que aconsegueixen trepitjar la nostra terra, vendre armes i subvencionar governs i paramilitars assassins i així podria continuar fent una llista de la qual ens sentiríem avergonyides totes les persones de la nostra vila.

Ja va sent hora de deixar de ser simples números i xifres per passar a ser els actors polítics, va sent hora de trencar amb aquesta xacra que és el sistema econòmic imperant, per passar a ser qui decideix quan, com, on i a qui, li donem tota la nostra solidaritat, perquè estem en un punt de no retorn, o trenquem aquests murs de la ignomínia i la vergonya, o serem còmplices d’una de les pitjors tragèdies del nostre segle, un genocidi per omissió en tota regla!

Jo, seguiré demanant que s’obrin les fronteres i que hem d’acollir a les persones refugiades, però també seguiré mostrant el meu total desacord amb les polítiques que estan aplicant els estats europeus sobre les persones que immigrades i sobretot, seguiré oposant-me a la imposició econòmica, política i militar que els nostres estats practiquen en molts d’aquests països.

Hem d’avançar cap a l’Europa dels pobles i cap a la solidaritat entre els pobles de la Mediterrània!

Jordi López Solera

@petitpex

 

Poema de Joana Raspall

 

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…

 

Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en un altra llengua.

 

T’hauries criat
d’una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.

 

Tindries més sort
o potser més pega…

 

Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.

 

Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.

 

Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.

 

Podries …. Podries…

 

Per tot això pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.

 

Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.

 

Poema de Joana Raspall. Podries. Com el plomissol, La Galera, 1998

 

Aquest article surt publicat primer al TOTSantCugat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Gràcies a Wordpress.com.

Up ↑