Fa un parell de dijous, tot just uns dies després de l’esclat de la “crisi de Promusa”, el Pau, el veí del bloc que viu a la porta del davant, em demanava si per casualitat a les 14:30 seria al pis. “En principi sí!” —li vaig respondre. Havia de venir un lampista per unes goteres persistents al lavabo que li havien deixat el sostre amb unes humitats que tenyien d’un color marronós bona part de la superfície. “Serà molt fàcil, el lampista ja sap el que ha de fer. El que goteja és la canonada que baixa del veí de dalt. Només ha de trobar el punt per on goteja, tapar-lo, i tornar a fer el sostre un cop acabi” —em va comentar ell.
I sí, amb el lampista va ser molt fàcil, però em va demanar si podia avisar al veí de dalt. Aquí no tenia els materials necessaris per fer les reparacions que caldria, i fins que no li donessin l’ok, hauria de deixar el forat de mig metre de costat obert i gotejant aigua cada vegada que el veí de dalt necessités dutxar-se. Pujo al pis de dalt i després d’insistir al timbre, em dono per vençut. Obro el xat de grup de Whatsapp del bloc i pregunto: “Hola! El 4t 7a és al grup? És per un tema de goteres. Promusa ataca de nou”. Aquest últim missatge va provocar algunes reaccions; entre el riure-per-no-plorar i la indignació per veure una deixadesa i unes males condicions que no milloren mai. D’aquest episodi farà uns 15 dies, i el Pau segueix amb un forat de mig metre de costat obert i gotejant al sostre del lavabo.
La sensació constant que no trigaràs a tenir problemes amb alguna cosa bàsica en aquests pisos no és difícil d’entendre si hi vius. Setembre: “Bon dia, l’aigua del WC funciona?”. “Ahir no funcionava”. “A mi no em va tp”. “A mi tampoc”. I tot just 10 dies després, sant tornem-hi: “Teniu aigua a les cisternes?”. “Jo fa dies que no”. “No..”. “Tampoc”. “Nop”. “Jo tampoc”. Octubre: “A algú més no li funciona la cisterna? No sé si és el meu lavabo”. “A mi no em funciona”. “A mi tampoc”. Novembre, arriba la primera onada de fred de l’hivern i… sorpresa: “Us funciona l’aigua calenta?”. “Sol passar que falla quan fa fred”. “Porto 2 anys vivint aquí i serà el tercer hivern amb aquest problema..”. Després de trucar al servei tècnic, una veïna esbrina l’arrel del problema: “Diuen que tenim 3 calderes, però només en funciona 1, i la que funciona, ho fa a baix rendiment. Les altres 2 no funcionen. I m’han dit que hi ha una altra comunitat de Promusa que està igual, que ahir ho van estar comentant amb un altre company del servei tècnic. No som els únics que estem així”.
L’esclat de la “crisi de Promusa” ha sorprès a molts. O, com a mínim, ha tingut un impacte mediàtic que podria portar a pensar això. Als que hi vivim no ens ha sorprès en absolut. Quan no és la cisterna és l’aigua calenta, i quan no, és l’ascensor, i quan no, una cascada d’aigua caient pel sostre del pàrquing, i quan no… Ara que hem posat llum i taquígrafs en la situació en que vivim en els habitatges públics de Sant Cugat, però, no podem deixar que quedi com una notícia més de la qual ningú se n’enrecordarà en dos mesos. Hem de parlar entre nosaltres, hem de trobar-nos i hem de treure’ns de sobre aquesta sensació que el que ens toca és donar gràcies per viure en un pis de Promusa en qualsevol condició i restar calladets. Hem d’exigir un habitatge públic digne fins a aconseguir-ho, caigui qui caigui.
Àlex Rosell és militant de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari