Que el govern d’Illa digui sense embuts que la solució estrella per fer front a la crisi generada pel brot de Pesta Porcina Africana és matar uns 80.000 senglars m’alarma. Durant aquestes setmanes s’ha anat creant un estat d’opinió que hi ha massa porcs senglars a Catalunya; que són una plaga i la seva existència és problemàtica per se; i que la solució passa per agafar escopetes i intentar matar-ne molts, tal com zombies en un videojoc. Al parer d’alguns, aquesta és l’estratègia per salvar al sector agrari.
I tanmateix, aquesta guerra contra el senglar és una mesura de final de canonada amb poc recorregut i que denota poca voluntat política. Almenys de la política que realment necessitem. Perquè no pretén resoldre el què ens ha dut aquí i posa el focus en una estratègia que, a més de molt probablement ineficient, és tan anacrònica com contrària a la lògica actual de solució dels conflictes socioambientals. I és que l’ecologia és clara: si es manté tot igual, un cop haguem destinat els recursos públics i els esforços a matar desenes de milers senglars, aquests tornaran a reproduir-se i tornaran al punt actual en pocs anys, si no es fa res per canviar ni la disponibilitat d’hàbitat i aliments ni els patrons ecològics. Però especialment ens evita la pregunta més rellevant: realment el senglar és el problema que té el sector agrari d’aquest país?
L’augment de les poblacions de porc senglar es deu a múltiples factors. Alguns d’ells són de competència molt municipal, com la mala gestió dels residus en zones urbanitzades en contacte directe amb zones boscoses, molt característiques del nostre municipi i de les quals ens n’hauríem d’estar ocupant. En parlarem un altre dia i té a veure també amb la nefasta taxa de residus que està implantant el govern de Junts i ERC, que hem denunciat des de la CUP.
Ara bé, la mare dels ous és que de 1950 ençà, a Catalunya, hem perdut superfície agrícola en favor del bosc a la vegada que ha minvat molt l’activitat silvícola. L’expansió de boscos joves, amb estructures molt homogènies i poca diversitat d’hàbitats i la desaparició d’espais oberts, juntament amb l’augment de les temperatures degudes al canvi climàtic, són els altres principals factors de l’expansió del senglar, juntament amb la inexistència de depredadors que en puguin regular les poblacions. I això, és clar, té impacte en aquelles explotacions que encara queden, com les de Collserola, rodejades de boscos.
El senglar no és el problema. És una espècie autòctona, sempre n’hi haurà i les seves poblacions depenen, entre d’altres, de la disponibilitat d’hàbitat i aliment. Hem de deixar de pensar en ell com una espècie cinegètica, inclús alguns el veuen com a plaga, i comprendre el paper rellevant que té en l’ecosistema. Cal trencar aquest imaginari d’associació nacional del rifle en què els mamífers de més d’un quilo són preses, si és que volem tenir algun dia ecosistemes que recuperin els processos ecològics que els permetin tenir la dinàmica natural que requereixen. I això ens implica fer canvis, tant aquí a Sant Cugat com a nivell de país.
Un estudi de l’institut Metròpoli de 2018 estimava que si es recuperés la superfície agrícola que hi havia l’any 1956 a l’AMB, amb els canvis urbanístics ja programats, podríem parlar d’un potencial de recuperació de conreus de 7.500 hectàrees, més que duplicant la superfície agrícola actual i recuperant un mosaic agro-forestal funcional que diversificaria enormement el paisatge, especialment a Collserola. És una llàstima que planificacions com el Pla Director Urbanístic Metropolità no s’atrevissin a anar més enllà i hagin mantingut molts dels desenvolupaments urbanístics municipals, amenaçant tant l’espai agrari com el més natural. Però també és cert que moltes de les estratègies actuals, i especialment la comunitat científica, estan avisant de la necessitat d’anar recuperant espais oberts i models d’agricultura molt més diversificats i més compatibles amb la conservació de la biodiversitat. Dit d’una altra manera, ens cal una transició agroecològica. Això no ens resoldria tots els problemes que tenim, especialment en l’àmbit de la biodiversitat, però si que crec que és una condició necessària, sense la qual no podrem fer front a la crisi ecològica actual.
Què necessitem per fer-ho? Fer un gir en les polítiques agràries, en primer lloc consolidant els projectes agraris estratègics que porten dècades picant pedra a l’entorn del Parc i de Sant Cugat, i que són l’exemple d’aquesta transformació que necessitem i que obren camí (i espais oberts) com ara L’Ortiga, La Rural, Rabassaires o Melvida. Molts d’aquests es veurien afavorits si realment es posés en valor els serveis que ens proveeixen a la població pel simple fet de mantenir l’agricultura en zones que no són les òptimes però on aporten un valor fonamental tant ecològic, com social. I per fer-ho i sostenir-se, requereixen accions per garantir la convivència amb la situació actual del senglar, com mesures per protegir els cultius, que fa anys reclamen.
Ara bé, la clau a llarg termini és recuperar un territori amb major diversitat. Els mosaics agro-forestals, on l’agricultura es combina amb altres hàbitats d’espais oberts i boscos, impliquen més biodiversitat. Però també tenen un paper clau tant a nivell de prevenció d’incendis, com de mitigació del canvi climàtic i gestió hídrica. A la vegada, hem de facilitar l’accés a la terra, permetre que als petits productors no se’ls tracti administrativament com als grans tenidors i generar circuits més sòlids per a la distribució.
Per això preocupa l’escopeta que assenyala als senglars, dient que volen solucionar el problema. Però preocupa encara més com les grans companyies agro-ramaderes i de la distribució d’aquest país fan passar bou per bèstia grossa i es beneficien constantment de les polítiques agràries, en detriment dels petits productors. Cal trencar els oligopolis que atenallen econòmicament als productors agraris, proveint les matèries primeres i condicionant després tot el mercat de distribució. Necessitem a tots els agricultors i ramaders per poder fer una transició ecològica.
Tot plegat ens hauria de dur a concloure que els recursos públics que es destinin tant per a refer-se de la crisi actual com les polítiques agràries que es facin, tant a escala local com a nivells superiors, siguin enfocades a aquesta transició agroecològica i a transformar el model actual. Anar en una altra direcció és fer-se un tret al peu i, de retruc, a consolidar les dinàmiques ecològiques actuals. No volem que el nostre país continuï sent el líder europeu en producció de porcí, perquè això ens allunya de la Sobirania alimentària, ens contamina els aqüífers i només es pot sostenir mantenint unes relacions desiguals d’explotació de recursos amb els països del Sud Global.
En algun moment haurem de decidir si seguim fent una gestió cinegètica de la fauna salvatge o si la solució real passa per supermercats cooperatius o municipals d’aliments o projectes encara més ambiciosos com és la seguretat social alimentària que ja estan provant a llocs com Montpellier. Cal trobar el punt virtuós en què els productors percebin un preu just per alimentar-se i tothom tingui accés a una alimentació digna, i aquí, creiem, hi tenim molt a dir tant l’administració com l’economia social i solidària. D’idees no en falten, i el millor moment per començar-les a testar és avui.
Roc Padró és militant de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari