A vegades idees brillants, amb perspectiva, amb futur respecte de plans que poden generar opcions i solucions a temes concrets, són complicats de desenvolupar, perquè els temes concrets són molt complexes, en la seva globalitat i en els diferents aspectes que el configuren.
Sant Cugat té un veí excepcional, Collserola, el Parc de Collserola, on els santcugatencs anem fent coses ben diverses des de sempre, adaptant-les això si a les circumstàncies de cada moment.
Així s’ha fet aprofitament forestal, agricultura de seca estricte en un 3% de la superfície del parc, especialment vinya, i l’esbarjo en les seves diverses maneres i expressions.
Tanmateix, a parer meu, ho poso per endavant, perquè així ho penso i estic obert a altres opinions, per generar una solució. S’ha arribat al punt de saturació del sistema, la seva capacitat de càrrega no adona més de si.
Collserola està rodejada de la metròpoli més important de Catalunya, donant-li serveis, ara dits ecosistèmics, com l’esbarjo per a prop de 6 M de visitants; una incipient o residual agricultura, segons es miri endavant o enrere; una elevada, caòtica i poc reglada urbanització; un important grup de vies de comunicació, sempre a punt per ser ampliades…
Tot això genera molts perills, com els de la pèrdua de biodiversitat; un model residencial amb tendències extremes, per molt rics o pobres; un sobre aprofitament de les seves aigües, moltes vegades il·legalment…; i el foc, que en aquest paisatge, considero un eufemisme, dir-li forestal, serà, tant de bo m’equivoqui un foc total, ja que el seu risc, incideix sobretot en béns i persones.
Per tant, és interessant pensar que cal reduir la potencialitat d’aquest foc, desenvolupant un paisatge resilient, on el sector agroalimentari jugui un paper important, però no l’únic, ni el més important, si és que alguna cosa pot ser més rellevant que altre.
Aquesta presencia ha de formar i informar a la població, i amb ella a l’administració, de què el sector agroalimentari en Collserola pot tenir un paper clau directament en mesures d’evitació del foc, i indirectament en mesures de manteniment d’un espai viu i resilient.
Pot fer-ho fraccionant el paisatge, mitjançant conreus i ramaderia, així com evitant activitats esportives, millor lúdiques, multitudinàries, que poden fer-se arreu i, per tant, no requereixen el parc per la seva celebració; evitant recol·leccions, per cert, prohibides de material biològic viu o no, a l’incloure-les també en la biodiversitat del conreu; defensant i consumint tots els productes agroalimentaris produïts…
A la fi, defensant-lo i fent-lo servir per al que és, no pel que hi puc fer en el parc, en Collserola. Pensem que és com un museu, és nostre, de tothom, però té tota mena de limitacions, i si, segur que cal tenir-lo ben present, però compta, cal cuidar-lo activament, perquè el puguem continuar gaudint nosaltres i els següents.
ROBERT SAVÉ és mirasolenc i simpatitzant de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari