S’esborra amb el vent el que és vell,
d’una bufada que viatja amb cua
de sorra arrebossa el cervell.
L’últim alè ha estat més curt,
arremolina l’aire i escup
l’última paraula que no m’enduc.
Desconec el que em queda,
res, poc, l’ensurt?
puc sentir-me viva encara (Marina Antúnez.2013. El vell. En el poemari ‘Un bocí de mi’, al blog versos.cat a l’apartat poètic)
I, sobretot, no oblidis que el teu temps és aquest temps que t’ha tocat viure, no un altre,
i no desertis, orgullós o covard, quan et sentis cridat a prendre part, com tothom, en la lluita, doncs el teu lloc, només tu el pots omplir (Marti Pol. 1965. I sobretot no oblidis. Edicions 62)
Són dues poesies per mi, magnifiques, però no vull parlar de les meves sensacions, perquè és egoisme, ni de les poesies, perquè no en sé.
Si les cito és perquè reflecteixen pensaments meus compartits amb altres, amb la característica comuna de tenir d’una edat avançada.
Apareixent la sensació que els esforços, normals, per tot el que es volia fer i pel que encara es lluita, no es concreten en res, apareixen llavors el desencís del fracàs, primer assumit en primera persona, i després pel que fa al grup.
No s’ha produït el que pensàvem i volíem, i ara, amb poc temps al davant venen els dubtes de, estaven ben plantejats els objectius, aquests es basaven en la realitat, el mètode de treball ha sigut adient en fons i forma, s’han propiciat les millors sinergies…?
Possiblement s’ha fet, i s’ha contribuït a fer, el que millor es podia…, però no resta temps per corregir, només queda temps per continuar actuant.
Ara tan sols és temps de viure per un i fer pels altres, i així gaudir i gaudir-los, amb tota la intensitat possible.
Com en el rugbi, en els darrers minuts d’un partit, s’escolta a l’àrbitre dient, juguin, juguin, encara hi ha temps, no el perdin en tonteries
A veure fins on s’arriba, comença a valdre més per seguir, les ganes que la força!!!
ROBERT SAVÉ és mirasolenc i simpatitzant de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari