La nova i darrera croada contra un dret tan bàsic com el padró ha donat resultats fins al punt que s’està començant a instaurar una ombra de dubte sobre qualsevol alta en l’empadronament –ordinària i legal!– de persones estrangeres. Tot un èxit per a aquells partits i organitzacions que creixen a costa de trencar la societat, a costa de la por i a costa dels drets –que també en tenen– dels estrangers.
I la cosa és preocupant perquè no fa ni una dècada érem a les portes d’un procés d’independència que aplegava i agregava la gent al voltant d’una il·lusió comuna i compartida i, ara, ens trobem caminant en una direcció totalment oposada. No tothom, és clar! Però amb les darreres crisis, els fracassos polítics i un món embogint i armant-se fins a les dents, molta gent s’abona a l’individualisme i a les narratives antisocials. El campi-qui-pugui s’ha anat instaurant en bona part de la societat i això no fa més que atiar aquelles emocions tan humanes, i alhora potencialment conflictives, com la por, el recel, la sospita i, en el pitjor dels casos, l’odi. És un context idoni per sembrar discursos que rebutgen el desconegut o que assenyalen el diferent o el “més dèbil” com a un competidor natural de la pròpia posició de classe. Fa no massa apuntàvem a dalt. Ara, desorientats i sotmesos a un sentit comú que ens és aliè, assenyalem cap avall.
Si, com deia, fa no tant la “pulsió” social empenyia de forma conjunta i col·lectiva vers una fita comuna com era l’alliberament nacional, actualment, la “pulsió” es caracteritza per la construcció d’identitats més aviat recloses i antagòniques, un terreny d’adob idoni per la fractura social. Certament, un escenari poc procliu per teixir les aliances necessàries per a un projecte social i nacional d’independència.
I en què es tradueix tot plegat? Hi ha una cursa electoral i partidista que ha anat prenent força darrerament. Enmig d’aquest enrenou trobem que molts partits, o alguna de les seves veus internes, han assumit posicionaments més restrictius pel que fa, per exemple, l’accés als serveis públics. Com introduïa al principi, ho veiem en com s’està abordant la qüestió del padró. El que és un registre eminentment administratiu al que qualsevol resident d’un municipi o altre té dret a figurar-hi i l’ens local té l’obligació de registrar-lo, s’ha convertit en una peça més del debat sobre la immigració. Sota pretesos clams de posar ordre al padró s’hi amaga l’assenyalament del nouvingut. Es posa en dubte la veracitat de moltes de les altes ordinàries i s’obre la porta a la sospita del frau a tort i dret. És clar que sempre hi ha qui s’aprofita de qui està en una situació de vulnerabilitat i es donen casos de frau –gestionats inclús per màfies– en l’accés a algun recurs o servei públic. Però, generalment, no són la norma i fins fa uns pocs anys aquests fets no copsaven titulars alarmants i incendiaris. Perquè no era allò rellevant.
Que això sigui així també té relació amb el debat que se’ns ha anat imposant les darreres setmanes. El pretès debat demogràfic, el de “l’aquí no hi cabem tots” i “compte amb el tensionament dels serveis públics”. És ben curiós com, des d’una perspectiva merament socialdemòcrata i reformista, fa no massa s’alçava la veu contra l’espoli fiscal –Espanya ens roba– i contra l’evasió fiscal –els rics ens roben– per assenyalar les mancances estructurals en, per exemple, infraestructures i serveis públics. Per poc radicals que poguessin ser aquelles proclames, com a mínim apuntaven a problemàtiques de classe i nacionals sistèmiques. És a dir, enteníem que l’enemic polític era l’entramat institucional espanyol i les classes dirigents que mentre fan benefici ens exploten a plaer.
Cometrem un error molt greu si caiem en el parany dels principals retalladors de serveis d’aquest país. En el parany dels qui sempre, i a plena voluntat ideològica, han infradotat els serveis públics i han venut el país a pedaços. En aquest sentit, mai ha sigut un tema de més o menys persones, perquè mai hem tingut serveis a l’altura de les necessitats socials en cada moment. D’això segon és del que es tracta i no de disparar contra l’estranger per partidisme. Siguem capaços de treballar propostes i un missatge directe, concret i il·lustratiu de què volem. Sense anar més lluny, i enmig de tot aquest soroll, sortim a clamar per un padró universal i garantit, per una feina digna i de qualitat per a tothom i pel català com a vehicle d’unió social i comunitària. A partir d’aquí, començarem a guanyar terreny a la xenofòbia i podrem tornar a parlar d’un projecte d’alliberament nacional.
Marco Simarro és regidor i portaveu de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari