Aquest 11 de setembre el combat segueix viu. Ens retrobem un any més per reivindicar la llibertat del nostre país i, enguany, ho fem amb la certesa que el combat és sempre ara. Perquè els reptes que afrontem no són del passat ni del futur llunyà: són aquí, avui, i ens interpel·len directament.
El combat és ara, perquè avui mateix veiem com tornen a colpejar el català. El Tribunal Superior de Justícia ha tombat un decret que volia garantir-lo a les escoles. Era insuficient, sí, però fins i tot això els molesta. Cada atac a la nostra llengua és un atac a la nostra identitat i a la cohesió del nostre poble. I és per això que no podem esperar: defensar el català és defensar-nos a nosaltres mateixos.
El combat és ara, també, contra els discursos de la por que han convertit la immigració en sinònim de conflicte. La conversa pública està absolutament contaminada: se’ns parla amb xenofòbia, amb simplificacions i amb odi, criminalitzant sobretot la immigració més vulnerable, la que no és blanca i la que arriba amb menys recursos. En canvi, no se sent cap veu quan es tracta de la immigració rica, la dels expats i les grans fortunes que sí que condicionen el nostre dia a dia: són els que inflen el mercat immobiliari fins a expulsar-nos dels barris, els que converteixen la vida en un luxe i transformen els nostres carrers en aparadors de franquícies en anglès. D’aquesta immigració ningú en parla perquè el model els va bé: serveix per dividir-nos i per mantenir els privilegis d’uns pocs.
Per això dic que el combat és ara contra la deshumanització i l’odi, però sobretot contra el model elitista que ens vol fer desaparèixer com a poble i convertir-nos en allò que els és útil. No és un combat entre pobres; és un combat contra un sistema que especula amb l’habitatge, que ven la terra al millor postor i que fa de nosaltres mà d’obra barata en un país pensat per al turisme i el capital estranger. Ens han convertit en el balneari i la granja d’Europa: un territori destinat a satisfer els interessos dels de fora. Però nosaltres no volem ser ni el seu resort ni el seu rebost. Hem de poder decidir el nostre propi model econòmic i aquest ha de ser radicalment diferent: basat en el dret a l’habitatge, en una economia productiva i arrelada al territori, en serveis públics que garanteixin la igualtat i en una transició ecològica que posi per davant la vida i no el benefici. Només així podrem parlar d’una societat justa, lliure i cohesionada.
La nostra nació no és ni ètnica ni essencialista. És una nació que es construeix en la resistència i en el combat, oberta a tothom que vulgui viure-hi i compartir-ne el projecte. No és la nostàlgia d’un passat inventat, sinó la invitació a imaginar un futur en llibertat.
Per això, aquest 11 de setembre i cada dia: el combat és sempre ara.
Ariadna Sierra és regidora de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari