A l’agost, en plena onada de calor i de focs arreu de la península, apareixen els/les opinadores sense més ni més, que repeteixen d’una manera malaltissa i ignorant els típics tòpics de conversa buida en continguts, i totalment mancada d’objectius, més enllà del cobrament per la xarrera.
Així s’escolta “el foc s’apaga a l’hivern”, “el bosc no està gestionat”, “la pagesia marxa del camp, cal comprar-los-hi productes locals”, “és clau deixar ramats perquè es mengin la biomassa”…, i això serveix per al món, tot ell, o pel municipi, com si no hi hagués grans diferències d’espai, temps, model socioeconòmic i en ell el de la propietat, en la Catalunya, en el segle XXI.
L’agricultura no és de subsistència, sinó una via de negoci local o internacional, pensat per donar viabilitat econòmica a les explotacions, amb molt compromís, però amb poc romanticisme. És un ofici.
Que la producció de proximitat, la km 0, és una mentida publicitària, total, tant és així que fins i tot la UE ha promogut lleis anti Greenwashing, ja que conceptes com aquest ni afavoreixen ni al productor, ni al consumidor (suggereixo fer ara i aquí, un àpat de proximitat a base d’advocats amb quinoa, salmó, amb carxofes, kiwis i un cafetonet per acabar).
El bosc majoritàriament és privat, i per tant la seva gestió es basa en la subjectivitat de qui el te i perquè, el qual tot i rebre subvencions i ajudes públiques, manté la mateixa, entenc que amb el benentès de modular un paisatge forestal resilient per tothom.
La productivitat de la coberta forestal mediterrània es baixa en quantitat i en temps de tornada (la sequera i la temperatura així ho condicionen), per tant, es pot ser imaginatiu, emprenedor… però compta no fem aquí amb coses dalla, per emprar més enllà.
Els ramats, majoritàriament ovins en el món mediterrani, requereixen personal i instal·lacions, matèria verda (no mengen fusta)… i sobretot una ciutadania disposada a comprar els seus productes derivats (carn, llet, formatge, llana…). Per tant, primer cal regenerar el bosc, generar ramats i pastors, instal·lacions de guarda, cura i transformació de productes…, però al mateix nivell consumidors, i aquests ara estan per l’alimentació de baix impacte animal.
He deixat pel final, la frase que va tenir èxit fa molts anys “els focs s’apaguen a l’hivern”, abans que la nova realitat climàtica fos ben present arreu, i mostres una conducta evolutiva creixent vers l’increment de temperatura i la sequera, que desmunta totalment la pretesa seguretat hivernal enfront del foc, com tantes vegades, en tants llocs i des de fa temps se’ns ha explicat (GRAF-GENCAT, CTFC, CREAF, IRTA, UB…).
Em permeto dos comentaris extraordinàriament particulars, per una part reduir sinó eliminar els tertulians sense coneixements i ofici, i per altre i molt important, considerar que el problema dels focs, de la sequera, de les onades de calor… tenen un aspecte molt visible, la realitat climàtica, que no és la causa, és la conseqüència d’un sistema socioeconòmic incompatible amb la vida de tothom ara i en el futur.
No va de descriure el problema i queixar-se enfront de les administracions respecte d’aquest, va de compromís real i total, individual i col·lectiu, ara potser tan sols per sentir-nos bé, però amb la seguretat que la majoria dels següents podran viure i gaudir.
Els típics tòpics, seguint a Josep Pla, s’anomenen collonades. Compte, si-ús-plau!
ROBERT SAVÉ és mirasolenc i simpatitzant de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari