Darrerament, la política no deixa de decebre’ns a aquells qui aspirem a transformar la realitat. Una expectativa i anhel gens naïf, ja que el que pretenem és una cosa tan senzilla com que les nostres institucions funcionin al servei dels interessos de la majoria i no siguin el niu des d’on la majoria dels partits veuen l’oportunitat de reproduir-se.
El passat ple de maig vam viure un debat prou encès per una qüestió no menor. I és que l’Ajuntament, governat per Junts i ERC, va portar a votació la baixa voluntària de l’Associació d’Entitats i Municipis per l’Aigua Pública (AMAP). Una entitat a la qual el darrer mandat vam decidir adherir-nos per fer front comú amb totes aquelles viles i organitzacions que lluiten per la gestió directa del servei d’abastament d’aigua. Al costat dels qui lluiten per recuperar la gestió pública d’un bé comú, tan necessari per a la vida com és l’aire que respirem, ara en mans privades. Més enllà de gesticulacions ostentoses i pretesament ofeses, què hi ha darrere d’un gest tan polític com és el de la baixa de l’AMAP?
En primer lloc, la ulterior renúncia. Evocava Gramsci aquell optimisme de la voluntat, que no és més que aquella força que ens mou més enllà de limitacions banals. Perquè la voluntat és allò que empeny, aquella energia que en política produeix canvis. Això sí, si hom vol o està disposat a lluitar-los. Lluny d’aquest optimisme de la voluntat, l’actual govern local tanca la porta definitivament –per molt que ens venguin el contrari– a lluitar per la municipalització de l’aigua o, almenys, per la gestió directa d’aquest servei, sigui qui sigui qui el presti, l’AMB o el consistori.
En segon lloc, l’abandonament. Abandó als interessos d’altri. Submissió a l’organisme competent. “Sin chistar” que dirien en la llengua veïna. Perquè darrere el teló de qui té la competència del servei (per sentència judicial, pertoca a l’AMB des del 2020) s’hi amaga l’absència d’esma, la manca d’orientació. Si bé de Junts ens podem esperar la tendència vers la privatització, quin és el paper d’ERC en tot plegat? Ens diran que l’Ajuntament de Sant Cugat, qui és el responsable directe del contracte amb el concessionari del servei (SOREA) no hi té res a dir? Que l’AMB ostenti la competència per res vol dir que els ajuntaments no puguin decidir o incidir en relació amb com es vol prestar el servei al seu municipi. Per tant, el que dèiem, abandó als interessos dels grups empresarials que fan negoci amb l’aigua i submissió a les voluntats competencials dictades per l’AMB.
En darrer lloc, la despossessió. Perquè la renúncia i l’abandó respecte a la prestació del servei d’abastament d’aigua comporten una pèrdua de sobirania per aquest municipi. Una pèrdua del control democràtic que aquest consistori podria exercir. El que comporta, en darrer terme, una desprotecció del veïnat, ja que quedem a expenses dels contractistes que no fan més que lucrar-se amb la gestió d’aquest bé comú.
Amb tot, i tornant a l’inici d’aquest article. Què podíem esperar dels qui governen a Sant Cugat si, alhora, ho estan fent a l’AMB? L’òrgan metropolità és associat comunament al PSC, qui el presideix i n’és el grup majoritari. Tanmateix, qui és connivent d’aquesta situació? Senzill, els seus socis de govern que no són altres que Junts, En Comú Podem i ERC. Que cadascú pensi el que consideri. Jo soc dels que crec que les institucions ens han de servir per transformar, per eixamplar la democràcia i els nostres drets i, malauradament, això no està a l’ordre del dia. No ens en queda un altra que insistir-hi.
Marco Simarro és regidor i portaveu de la CUP Sant Cugat
GOVERNA'T 
Deixa un comentari