Soc massa jove per no tenir esperança i massa vell per tenir tants dubtes, encara que quan hi penso, segurament és el normal, la vida m’ha mostrat que res és com sembla que ho veus, i també que desitges que sigui d’una altra manera, sens dubte millor per la majoria, on volgudament t’inclous.
Amb aquest garbuix de sentiments, de sensacions, de mirades, de valoracions he sigut un ciutadà que ha observat la gènesi i la mobilització de la pagesia dels darrers dies.
He captat desencís, reivindicació, ràbia fins i tot odi, però si em fan explicar a qui o a què van dirigits aquests sentiments, no ho sé explicar.
Els aplaudiments dels urbans vers els rurals, sense treure ni una mica de valor sensible, mostren la gran distància entre els sectors. Així, per exemple, mai s’ha vist aplaudir als metal·lúrgics, als desnonats, als sanitaris (excepte en la COVID i prou!), als ensenyants… per què?
La resignació en la marxa per les vies públiques per anar a treballar o simplement desplaçar-se, així com l’aparcament en plena ciutat, sempre estan prohibits i molt limitats per la sensibilitat de la població vers les afectacions i per l’administració per un principi de bé comú. A què és degut?
La informació des dels mitjans és tòpica i superficial. Cal distingir entre l’edat del propietari i la del pagès que hi treballa, que no sempre són la mateixa persona. Cal assumir com en la resta d’oficis, que els fills ara i aquí no tenen per què seguir els dels pares. Que com tots els propietaris de negocis, grans o petits, tenen quelcom més que necessitat d’aquests, els interioritzen i estimen, patint o gaudint de les diferents vicissituds d’aquests.
Que els problemes que hi són, no es troben sols fora del sector agroalimentari, sinó dins de la cadena de valor que aquest genera. Tanmateix, no és res diferent del que passa en altres cadenes de valor, on la primera i la darrera baula, sempre són les perjudicades pel que es cobra o paga pel producte. Però essent així, per què no s’han generat cadenes de valor més curtes i properes, no tan sols en distancia, sinó també en interès vers determinats productes i, a més, per què no s’ha fet sense pantomimes, ja que a la fi tothom sap el seu paper en l’auca?
Per què l’administració, la que sigui, que a la fi és la mateixa, amb diferents delegacions, ja que moltes vegades ni tan sols responsabilitats, no es fan seves d’una vegada per totes els eixos agricultura/aliment/salut i l’aigua/energia/sol/aliment?
És lògic, seguir considerant a la pagesia com els guardians d’un paisatge i el tipus de vida a ell associat?, d’acord amb què? La igualtat ho és per pura biologia i per norma, però sempre amb ponderació per on cal aplicar-la, que ben segur no és igual arreu per tenir el mateix resultat.
No he vist a tot el sector agroalimentari en la protesta, ho comprenc amb la mirada de fa molt temps, però no amb la d’avui i és impensable amb la del futur. Com és que no es valora que el món i la vida associada a ell ha canviat i, per tant, si no hi ha canvis, hi haurà ruptures, ja que la roda de la vida no para, i ara fins i tot s’accelera.
No hi ha ningú que tingui més altura moral que un altre, així tal com diu Facundo Cabral (No soy de aquí, ni soy de allá), ningú és prou vell per donar consells, i per tant prou de repetir i apropiar-se d’estil de vida, de territori, de terra, de país, cal deixar de fer-ho per fons i forma. Ja que, simplement per memòria, la població de les regions metropolitanes és l’hereva de la pobresa, els costums arcaics, el caciquisme, la incultura, les condicions ambientals adverses del camp.
Si en lloc de mirar a la ciutat com un nucli hostil, com un mercat, com una font inesgotable de pixapins, molts d’ells maleducats, es mirés amb els ulls de qui no hi és, però van ser pagesia, s’entendrien moltes coses i potser seria el primer pas vers la solució, o solucions.
No són els preus pagats per tot, les sequeres, els diners rebuts per la collita o el producte en la primera transformació, ni per les condicions ambientals cada cop més adverses i incertes, ni la globalització, ni una cadena de valor desproporcionada i desequilibrada…, ho és el sistema socioeconòmic en el qual tots estem immersos, i per tant la pagesia.
Seguir igual, però millor, és impossible amb aquest model capitalista, és trist, penós, injust, ja que en ell perquè uns guanyin, molts han de perdre, fins i tot les essències i la substància del viure.
ROBERT SAVÉ és mirasolenc i simpatitzant de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari