1.500 € de mitjana al mes és el que ens costa el lloguer a la ciutat de Sant Cugat. La pitjor notícia de l’any 2023 se’ns ha donat així, sense pal·liatius, sense innocentada, sense embuts. Més aviat al contrari, ens l’han servida amb la fredor del típic i anodí tancament de trimestre, el darrer Excel de l’any que ens indicava un augment del 18% (!!) respecte al trimestre anterior. I, certament, representa la pitjor notícia del 2023 perquè resulta que és el preu mitjà més alt de la història. El mercat de l’habitatge ha tornat a batre rècords a Sant Cugat, la mà invisible altre cop sacsejant vides i escanyant les nostres butxaques. Quines coses el mercat autoregulat, tu.
El que més m’al·lucina, però, és que encara hi ha qui defensa aquesta utopia infantil del laissez faire, aquesta teoria que no s’ha dut mai a la pràctica. Els mercats són sempre relacions econòmiques i socials que depenen d’intervencions de tota mena, institucionals també, i són consubstancials a l’existència d’un aparell estatal en la forma que sigui. La doctrina liberal, sota el pretext de la competitivitat perfecta que ordenarà les nostres vides i necessitats, amaga una idea de propietat exclusiva i excloent, una que només beneficia a qui pot acumular-la per fer negoci amb ella, desposseint tota la resta, privant-nos dels mitjans per viure en condicions. El liberalisme, doncs, no deixa de ser la doctrina de les classes dominants amb què pretenen defensar llurs interessos. I, si han de fer servir l’estat per dur-ho a l’extrem, així ho faran. L’exemple més evident el tenim amb el nou govern de l’ultraliberal Javier Milei a l’Argentina. Molt desmantellar l’estat, però bé que conservarà l’aparell repressiu i judicial, tot per poder aplicar la seva doctrina “sense oposició”.
En tot cas, tornem a casa. El que no és comprensible és com, després d’anys d’emergència residencial, de vulneració sistemàtica del dret a l’habitatge, no s’hagin pres mesures contundents per frenar la sagnia que suposa fer front als lloguers. És urgent la necessitat de regular el mercat de l’habitatge. De fet, és urgent deixar d’entendre l’habitatge com una mercaderia. No podem deixar en mans de l’atzarosa competitivitat aquells béns bàsics per existir, per tenir una vida digna. Les condicions materials de subsistència no poden quedar sotmeses als capritxos dels qui volen fer negoci amb elles. Oi que ens sembla prou evident que els serveis públics com l’educació, la sanitat o els serveis socials han de ser públics? I que només així en garantim l’accés universal independentment de les condicions socials i econòmiques de cadascú? Doncs amb l’habitatge hauríem de treballar pel mateix, ja que aquest representa un dret de drets. Sense un habitatge en condicions, al qual accedim a través d’una despesa de no més del 30% dels nostres ingressos, no podem desenvolupar-nos dignament. L’habitatge, fora del mercat.
I si bé les regulacions necessàries, avui dia, haurien de caure del mateix estat espanyol i de la Generalitat per una qüestió competencial, que no salvarem fins que no construïm un estat propi, independent i sobirà, no podem deixar d’aprofitar al màxim totes les possibilitats legals que tenen també els ajuntaments per regular. Per això al mes de desembre, coincidint amb la pitjor notícia de l’any, proposàvem una regulació dels lloguers de temporada i d’altres usos residencials per tal de controlar noves pràctiques especulatives amb les quals moltes immobiliàries l’únic que cerquen és lucrar-se. I aquesta moció va prosperar, sí. El problema és que ho va fer amb una pila d’esmenes per part del govern local (JUNTS – ERC) que la descafeïnaven tant al punt que el Partit Popular, essent contrari a la nostra proposta inicial, hi va acabar votant a favor. Aquesta paradoxa constata una manca d’ambició total per posar tota la carn a la graella. No necessitem complaure l’ala dreta del plenari. No necessitem mesures tèbies. No necessitem més xerrameca eufemística que plantegi “estudiar la possibilitat de”. Necessitem accions i en necessitem ja. L’emergència habitacional ens travessa a milers i milers de persones veïnes de Sant Cugat. No volem un 2024 sense solucions.
Marco Simarro és regidor i portaveu de la CUP Sant Cugat
cupsantcugat.cat 
Deixa un comentari