“​I el pla de rescat social, per quan?” és l’opinió de Marco Simarro

Més restriccions i menys ajudes. Res no canvia. Seguim en la línia de sempre. Enduriment de les restriccions a la mobilitat i tancament o limitació de l’activitat per a certs sectors i cap notícia sobre un pla de protecció social. No hi ha manera que fem entendre als qui apliquen el toc de queda que, si bé és necessari reduir el contacte social i la mobilitat, ho és encara més protegir la població d’un present d’emergència social i d’un futur que pot ser devastador.

Si cal aturar l’activitat per frenar el ritme de contagis, cal també aturar la pressió econòmica sobre les persones i llurs activitats productives. Cal que parlem de suspendre el pagament de lloguers i hipoteques (siguin locals comercials o habitatges) de qui no podrà fer-hi front. Cal que parlem de suspendre el pagament dels subministraments per a qui es queda sense ingressos. Cal plantejar un programa d’ajudes a l’alçada de les circumstàncies perquè, per ara, el que s’està aconseguint és que cadascú es faci responsable tan com pugui de la situació. S’està carregant sobre els individus la responsabilitat tant de ‘tirar endavant’ alhora que d’evitar contagiar-se. S’han de facilitar rastrejos massius als centres de treball, a tots els contactes de persones que donin positiu, inclús per zones urbanes amb índex de contagi elevats. Cal posar-hi recursos però, sobretot, desplegar polítiques sota un paradigma social que protegeixi les classes populars, les persones més vulnerables a la pandèmia i a les seves conseqüències.

És més que urgent que es prenguin algunes mesures bàsiques i imprescindibles més enllà de tocs de queda o possibles confinaments: incrementar la freqüència del transport públic per evitar massificació; reduir ràtios a les escoles; aturar les àrees productives no essencials; impostos extraordinaris a les grans rendes; incrementar el nombre d’infraestructures sanitàries; suport econòmic als treballadors que hagin de confinar-se o es trobin en situació d’atur i un llarguíssim etcètera que ni tan sols s’està plantejant. Si calen confinaments o mesures similars pel bé de la vida, és igualment necessari, pel bé de la vida mateix, protegir la societat de totes les conseqüències que aquestes restriccions i limitacions provoquen.

És el moment de posar els sectors estratègics (aigua, llum, gas, telecomunicacions, transports, etc.) sota control públic. Perquè aquests sostenen les necessitats bàsiques per al desenvolupament digne de les persones i no han de dependre del lucre privat. És el moment de garantir els drets laborals dels i les treballadores. És el moment de consolidar uns serveis públics universals i de qualitat. És el moment de parlar d’habitatge públic en majúscules. El sostre, fora del mercat privat. És el moment de desenvolupar sectors productius i de dir-li a l’economia que treballi en funció del progrés social. En definitiva, és el moment de ser sobirans d’allò que ens cal per organitzar i promoure la vida en conjunt.

MARCO SIMARRO és regidor de Participació i Barris i Joventut

Aquesta columna apareix primer a Nació Digital